EL CINE I LA GUERRA FREDA

El cinema de la segona meitat del segle XX ha tractat sovint el conflicte de la guerra freda des de diferents punts de vista. La por, la sàtira, la fascinació, l'odi i la incomprensió envolten tot una sèrie de films que han mirat d'explicar allò que a ulls del s.XXI pot resultar incomprensible. Us proposo un parell de pel·lícules que destaquen per sobre de la resta tot i que enguany han estrenat una altra de molt destacable però que només us puc oferir el trailer, segur que vosaltres la podreu trobar ben aviat per la xarxa:

- Teléfono rojo: volamos hacia Moscú 

Título original: Dr. Strangelove or how I learned to stop worrying and love the bomb
Dirección y producción: Stanley Kubrick (Estados Unidos, 1964)
Guión: Stanley Kubrick, Terry Southern y Peter George, sobre la novela Red alerto de Peter George
Fotografía: Gilbert Taylor
Música: Laurie Johnson
Diseño de producción: Ken Adam
Montaje: Anthony Harvey
Reparto: Peter Sellers (Capitán Lionel Mandrake / Presidente de los Estados Unidos Merkin Muffley / Doctor Strangelove), George C. Scott (General "Buck" Turgidson), Sterling Hayden (General Jack D. Ripper), Keenan Wynn (Coronel Guano), Slim Pickens (Mayor T. J. "King" Kong), Peter Hierve (Embajador ruso De Sodesky), James Earl Jones (Teniente Lothor Zogg), Tracy Reed (Secretaria del General Turgidson)
Duración: 94 minutos.

Streamcloud: Una manera f�cil de compartir sus archivos

- Cuando el viento sopla

Título original: When the wind blows
Director: Jimmy Murakami
Producción: John Coates (Gran Bretaña, 1986)
Guión: Raymond Briggs, basado en su novela homónima
Fotografía: Peter Turner, Maureen Simons, Roger Chandler y Roy Watford
Música: Roger Waters
Dirección artística y diseño de los dibujos: Richard Fawdry
Dirección artística, diseño de los fondo y del color: Errol Bryant
Diseño y producción de los efectos especiales: Stephen Weston
Montaje: Grant Taylor
Duración: 86 minutos.

- El puente de los espías

EUA, Índia, Alemanya. 2015.135 min.
Director: Steven Spielberg
Guió: Matt Charman, Ethan Coen, Joel Coen
Intèrprets: Tom Hanks, Mark Rylance, Amy Ryan, Alan Alda, Scott Shepherd, Sebastian Koch, Billy Magnussen, Eve Hewson, Peter McRobbie, Austin Stowell, Domenick Lombardozzi, Michael Gaston
  Sinopsi

Explica la història de James Donovan, un advocat de Brooklyn que es veu abocat al nucli de la Guerra Freda, quan la CIA li encarrega la pràcticament impossible missió de negociar l'alliberament del pilot d'un avió abatut.

Argo

Any 2012
Duració 120 min.
País
Estats Units
Direcció Ben Affleck
Repartiment
Ben Affleck, John Goodman, Alan Arkin, Bryan Cranston, Taylor Schilling,Kyle Chandler, Victor Garber, Michael Cassidy, Clea Duvall, Rory Cochrane,


Sinopsis
Irán, año 1979. Cuando la embajada de los Estados Unidos en Teherán es ocupada por seguidores del Ayatolá Jomeini para pedir la extradición del Sha de Persia, la CIA y el gobierno canadiense organizaron una operación para rescatar a seis diplomáticos estadounidenses que se habían refugiado en la casa del embajador de Canadá. Con este fin se recurrió a un experto en rescatar rehenes y se preparó el escenario para el rodaje de una película de ciencia-ficción, de título "Argo", en la que participaba un equipo de cazatalentos de Hollywood. La misión: ir a Teherán y hacer pasar a los diplomáticos por un equipo de filmación canadiense para traerlos de vuelta a casa. (FILMAFFINITY) 

UNITAT 16- LA PAU FICTÍCIA

Comencem amb la Guerra Freda

UNITAT 13- LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

LA GUERRA EN IMATGES

UNITAT 11- TRES ETAPES DE LA FORMACIÓ DE LA URSS: GUERRA CIVIL, LA NEP I L'ERA ESTALINISTA

LA GUERRA CIVIL

L'esdeveniment d'un estat comunista va ser un fort cop pel capitalisme i el liberalisme, acostumat com estava a considerar aquest tema des d'un punt de vista teòric. Així doncs les coses, el nou govern revolucionari, de majoria bolxevic, va haver de fer front a una guerra civil interna (contrarevolució) i a una oposició externa de les potències occidentals (bloqueig econòmic i polític). Ambdues faccions anaven de la mà, doncs els revoltats comptaven amb el recolzament d'aquestes potències.

Va facilitar l'organització de l'exèrcit opositor (exèrcit blanc), el fet que ja estaven mobilitzats a les zones frontereres, front oriental de la guerra, i que poguessin rebre ràpidament l'ajut inicial d'Alemanya.

Qui hi havia dins l'exèrcit blanc? Tant tsaristes com liberals.

Qui va ajudar a les forces insurgents? A més a més del recolzament militar d'Alemanya, la resta de potències occidentals van decretar el bloqueig econòmic del nou estat comunista. Un cop finalitzada la 1ª Guerra Mundial, el recolzament de les potències occidentals va passar del bloqueig econòmic a la intervenció militar. En això estaven d'acord ambdós bàndols i hi van estar fins permetre l'ascens de Hitler al poder i la seva agressió a l'inici de la II Guerra Mundial.

Com va respondre el nou govern? Doncs amb la creació de l'exèrcit roig, dissenyat i comandat per Lev Trotski, heroi de la resistència bolxevic i ben aviat traïdor a la pàtria per obra i gràcia de Stalin.

Com va anar la guerra? L'exèrcit blanc no tenia l'organització del roig i en general, aquest darrer va conrear més èxits, però la difícil situació d'un estat acabat de crear i que sortia de dècades de revoltes no ho va posar fàcil. No va ser fins l'aixecament del bloqueig internacional i gràcies a l'aposta decidida de la pagesia russa, que fins el moment era la principal beneficiada dels decrets bolxevics, que la balança no es va decantar del bàndol bolxevic. Tot i això l'estat de guerra parcial va continuar per qüestions fronteres amb Polònia.

1921- Victòria definitiva de l'exèrcit roig i inici de l'organització del nou estat.

Quina forma prenia aquest nou Estat soviètic? Ja insinuava maneres quan, en perdre la majoria parlamentària, al novembre de 1917 els bolxevics van dissoldre l'Assemblea i van expulsar la resta de partits polítics. El fet de passar els primers anys en estat de guerra tampoc no va ajudar a flexibilitzar la situació política i econòmica, ans al contrari van ajudar a centralitzar el poder, crear una policia política (la Txeca) per perseguir la dissidència i es va instaurar la política de dictadura del proletariat en mans d'un sol partit (el PCUS).

“Toleramos el terror organizado. Esto debe, francamente, admitirse. El terror es una necesidad absoluta durante épocas de revolución. Nuestra aspiración es luchar contra los enemigos del gobierno soviético y de la nueva forma de vida. Juzgamos rápidamente. En la mayoría de los casos solamente un día pasa entre la aprehensión del criminal y su sentencia. Cuando se está enfrentado con evidencias criminales, en casi cada caso confesiones, qué argumento puede tener mayor peso que la propia confesión de un criminal.”

Entrevista en "Novaia Zhizn" al jefe de la CHEKA, Felix Dzerzhinsky, el  14 de julio, 1918

I el respecte a les nacionalitats? En el nou estat es va materialitzar en forma de república federal, ja no existeix una única gran nació russa, sinó una República Socialista Federativa dels Soviets (1918) que posteriorment es transforma en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (1922). La nova constitució de l'URSS els  reconeix fins i tot el dret d'autodeterminació, tot i que encara ara és omnipresent en les revoltes pro-russes arreu del seu antic territori.

“La voluntad de los pueblos de las Repúblicas soviéticas, recientemente reunidos en Congresos de sus Soviets respectivos y unánimemente decididos a fundar la Unión de las Repúblicas soviéticas, es la clara demostración de que a cada República se le ha garantizado el derecho de poder abandonar libremente la Unión, de que el acceso a la Unión está abierto a todas las Repúblicas soviéticas existentes o que se puedan formar en el futuro, de que ese nuevo Estado federado es el digno colofón de los principios de coexistencia pacífica y de colaboración fraterna entre los pueblos, establecidos ya en el mes de octubre de 1917, el cual constituirá un sólido baluarte frente al capitalismo mundial y marcará un nuevo paso decisivo en pro de la unión de los trabajadores de todos los países en el seno de una República socialista mundial.”

Constitución de la URSS. Preámbulo. 1924.

Com s'organitza una república d'un únic partit? Doncs amb una estructura piramidal en el marc teòric i una dictadura de partit a la pràctica. La base la formaven els soviets i la jerarquia del PCUS ocupaven el vèrtex de la piràmide, però ben aviat la base va passar a ser purament decorativa amb la funció de donar legitimitat a  unes eleccions de candidatura única.

Com afecta al panorama polític de l'Europa de final de la Primera Guerra? La situació no era millor a la resta de països implicats de forma generalitzada en la guerra. L'oposició a la guerra i a les dures condicions imposades van endegar una onada de protestes i vagues, i fins i tot algun intent de revolta real inspirada en l'estat comunista: revolució espartaquista (conduïda per Rosa Luxemburg) de Berlín (1918) - les males llengües culparan el socialisme alemany de traïció i de ser culpables de la derrota alemanya-; revolta comunista a Hongria-intent reprimit per la veïna Romania i França-.

Amb quin objectiu es va convocar la III Internacional o Komintern? Sota el lideratge de Zinoviev pretenia rellançar la idea de l'extensió global del comunisme després dels intents fracassats de revolta durant la guerra i finalment acabar constatant la divisió entre socialistes (reformistes) i comunistes (partidaris de la revolució armada) nucli dur que mantindrà el Komintern lligat a l'URSS durant les següents dècades.

En el pla econòmic les circumstàncies manaven, comunisme de guerra durant els anys de guerra civil i obertura de mercat dins d'una economia mixta en acabar i amb l'objectiu de recuperar múscul productiu i comercial tot aprofitant la finalització del bloqueig occidental (la NEP)

Les característiques del comunisme de guerra: 

• Nacionalització de les indústries i dels transports i supressió del lliure mercat per monopolitzar producció i poder abastir l'exèrcit roig.
• Requisa de la producció cerealística i del seu repartiment per evitar situacions de monopoli o especulació.
• Mà de ferro i forta repressió per garantir el compliment de la política imposada.

Conseqüències del comunisme de guerra:

• Caiguda de la producció (al camp i a la indústria), absència de possibilitat de comerç i pèrdua de valor de la moneda.
• Desabastiment de la població, tant pel que fa productes manufacturats com aliment, fonts d'energia,...
• Situació de revolta i repressió brutal, social i dins de les files de l'exèrcit (revolta dels mariners de Kronstadt)
• S'aixequen les primeres protestes contra l'augment de poder del partit enfront dels soviets.

“Mediante la Revolución de Octubre la clase trabajadora había esperado lograr su emancipación. Pero el resultado ha sido una mayor esclavización de los seres humanos. El poder de la monarquía, con su policía y su gendarmería, ha pasado a manos de los usurpadores comunistas, que han dado al pueblo no la libertad sino el constante temor de ser torturados en la Checa (...).

A través del control estatal de los sindicatos han encadenado a los trabajadores a sus máquinas. (...) A las protestas de los campesinos, expresadas en alzamientos espontáneos, y a las de los obreros, cuyas condiciones de vida les han empujado a la huelga, han respondido con ejecuciones en masa y un derramamiento de sangre que excede incluso al de los generales zaristas. La Rusia de los trabajadores, la primera que levantó la roja bandera de la liberación, está empapada en sangre.”

Declaración de los marineros sublevados de Kronstadt. 8 de marzo de 1921.

LA NEP: la resposta del X Congrés del Partit a la crisi econòmica

Les característiques de la Nova Política Econòmica (NEP) 1921-1924

• Respon a la constatació que l'URSS ha esdevingut un projecte aïllat que necessita reajustar les seves expectatives a la realitat resultant del final de la guerra.
• Lenin dissenya una política econòmica flexible, mixta entre capitalisme i socialisme com una solució de transició.
• L'objectiu principal era recuperar la pagesia i el proletariat artesanal i industrial. Ambdós van recuperar el control sobre la seva producció i la comercialització mercantil dels excedents. Ni requisicions ni nacionalitzacions forçoses. Aquesta flexibilització va beneficiar els petits propietaris (kulaks i petits empresaris)
• L'estat conservava el control sobre la gran producció industrial en els camps estratègics, així com sobre el transport, comerç exterior i la banca. En les seves mans estava reactivar l'economia, impulsar plans estratègics (com ara l'electrificació del país) i esdevenir un altre cop competitius.

“Hemos avanzado demasiado en la nacionalización del comercio y de la industria, en el bloqueo de los intercambios locales. ¿Era un error? Cierto. Podemos admitir en cierta medida el libre intercambio local, sin destruir el poder político del proletariado sino, al contrario, consolidándolo. (...) El campesino puede y debe trabajar con celo en su propio interés puesto que ya no se le pedirán todos sus excedentes sino solamente un impuesto, que es necesario fijar cuanto antes de antemano. Lo fundamental es que el pequeño campesino esté estimulado, impulsado, incitado.”

Discurso de Lenin en el X Congreso. 1921.

L'ERA ESTALINISTA

Després d'una llarga malaltia Lenin mor (1924) i la lluita per la seva successió es desencadena entre Trotski i Stalin, tot i que Lenin ja havia advertit sobre l'acumulació de poder i el perfil dubtós del camarada Stalin, aquest guanya. Trotski defensava en el pla polític una extensió de la revolució cap a altres països, pel contrari Stalin centrava el discurs en enfortir l'URSS; en el pla econòmic el primer era partidari d'arribar a les darreres conseqüències en la nacionalització de la producció i Stalin era més conservador. Trotski comptava amb les seves rendes revolucionàries però Stalin va rendibilitzar la seva capacitat de manipulació dels òrgans del partit i finalment va aconseguir la successió i fins i tot va obligar al seu oponent a exiliar-se. El seu final ja el coneixem, fruit de la política de manipulació dels òrgans d'espionatge i repressió de l'estalinisme que feia arribar els seus tentacles més enllà de la pròpia URSS.

El mandat de Stalin es pot considerar més una dictadura personal que un govern obrer. Les ferides d'un inici de segle convuls es volien guarir amb el culte a la personalitat d'un governant fort que s'esforçava en identificar-se amb el gran heroi de la revolució, Lenin, per això trobem múltiples cartells de propaganda que situaven Stalin al costat de Lenin, Marx i Engels en un desesperat intent d'identificar-se amb els ideals socialistes.

"El camarada Stalin, desde que llegó a secretario general, ha concentrado en sus manos un inmenso poder, y no estoy seguro de que siempre sepa utilizarlo con prudencia.(...) Stalin es demasiado brutal, y este defecto, tolerante en las relaciones entre comunistas, es inadmisible en el puesto de secretario general. También propongo a los camaradas en la forma de desplazar a Stalin y de nombrar en ese puesto un hombre que presentara, desde ese punto de vista, la ventaja de ser más tolerante, más leal, más educado, más atento hacia los camaradas, menos caprichoso, etc.”

Lenin. Cartas de 23 al 26 de diciembre de 1922, dirigidas al XIII Congreso del PCUS.

Quines eines va utilitzar Stalin per assegurar el seu poder? 

• No només es va conformar amb una política de seguiment i repressió en mans de la policia política la NKVD, Stalin va donar un pas més enllà eliminant físicament els seus adversaris. Les purgues estalinistes es van encarregar d'eliminar la dissidència, fins a un 50% dels membres del Comitè Central van ser eliminats entre el 1935 i el 1938. 
• També va canviar la Constitució per blindar la dictadura i eliminar qualsevol possibilitat de deserció de les repúbliques restants.
• Finalment va crear una casta de polítics fidels a la seva persona, es coneix com la Nomenklatura, i van monopolitzar els càrrecs dins del partit i per extensió dins del govern. La simbiosi entre Partit i institucions era total.

• Les deportacions a  camps de treball, els judicis de Moscou, la tortura i l'assassinat eren armes sovint utilitzades per l'aparell de repressió estalinista. El terror va ser moneda comuna de control de la població (milions de ciutadans van ser deportats als gulags) i com més s'extenia el terror més fidels li eren els funcionaris i buròcrates de la nomenklatura. Oficialment l'època del terror finalitza al 1939.

"Como veis, la clase obrera de la URSS es una clase obrera completamente nueva, desprovista de la explotación, como jamás se ha conocido en la historia de la humanidad. (...) La base de la nueva Constitución está en el sostenimiento de los principios del socialismo, y por tanto de la socialización de la tierra, las fábricas y todos los elementos de la producción de la desaparición de las clases explotadas. También figura la liquidación de la misera y el lujo; desaparición de las huelgas, establecimiento del trabajo como obligación y deber y el bienestar de todo ciudadano apto para el trabajo, según la fórmula “quien no trabaja no come”. Se establece el derecho al trabajo; es decir todo ciudadano tendrá garantizado el trabajo, el descanso, la instrucción, etc. Parte nuestra Constitución del hecho de la no existencia de clases antagónicas.”

Stalin. Discurso en la presentación de la Constitución de 1936.

En què consistia la política econòmica estalinista?

Objectius principals:

• Independència energètica i industrial (degut a la constatació de l'aïllament de l'URSS)
• Industrialització forçosa
• Planificació de l'economia
• Consolidació del sistema

Mitjans per assolir-los:

• Desenvolupament de Plans Quinquennals de compliment obligat amb objectius productius tancats. L'organisme encarregat de dissenyar-los era el Gosplan.
• Nacionalització de la indústria.
• Col·lectivització forçosa del camp.

Els plans Quinquennals:

• 1r Pla (1928-1932), industrialització forçosa i nacionalitzada amb especial atenció a la indústria de base i a les grans obres públiques; col·lectivització de l'agricultura que elimina els kulaks o petits propietaris i els substitueix per dos tipus d'explotació: els kolkhoz (cooperatives agràries amb mitjans de producció estatals) i els sovkhoz (granges estatals on els agricultors eren empleats estatals). L'oposició kulak també va ser reprimida com qualsevol altre tipus de dissidència i molts d'aquests petits propietaris van anar a engruixir els camps de deportació. Com ja havia passat amb el comunisme de guerra, el treball col·lectiu o estatal del camp no va donar gaire bons resultats, la manca de competitivitat i de benefici personal van desincentivar la producció. Contràriament, la forta planificació de la producció industrial va donar bons resultats sobretot en la producció pesant d'acer, l'elèctrica i l'explotació minera del carbó i el petroli. El règim va iniciar una campanya de reconeixement de l'excel·lència en la producció, els obrers que més produïen eren elevats a la categoria d'herois de la revolució. Un d'aquests herois, Stakhanov va donar nom al stakhanovisme, terme amb el què es coneix la producció desmesurada.

• 2n Pla (1933-37), tenia com a principal objectiu l'augment de la producció d'energia i en el camp aconsegueix millorar la productivitat gràcies a la mecanització dels processos. Es comença a albirar el principal problema dels Plans, un excessiu enquilosament dels processos productius que no es limiten a assolir els objectius i que retroalimenten una planificació limitada.

• 3r Pla (1937-1942) va seguir els objectius del segon, però a partir de 1939 va haver de re orientar-se per l'esclat de la II Guerra Mundial. L'impacte de la guerra en el si del territori soviètic, l'economia de guerra i les grans mobilitzacions i deportacions forçoses de la invasió alemanya als territoris soviètics, va resultar traumàtic per al procés d'industrialització soviètic. Tot i així, l'efectivitat dels Plans de producció ja havien assegurat el desenvolupament industrial de la URSS i aviat es va poder refer i reprendre'ls després de la guerra.

“La tarea esencial del plan quinquenal consistía en transformar la URSS en un país industrial, para eliminar hasta el final los elementos capitalistas, extender el frente de las formas socialistas de la economía y crear una bsse económica para la supresión de las clases en la URSS, para la construcción de una sociedad socialista.
La labor esencial del plan quinquenal consistía en crear en nuestro país una industria capaz de reequipar y reorganizar, sobre la base del socialismo, no solamente la industria en su conjunto, sino también los transportes y la agricultura.
La tarea esencial del plan quinquenal consistía en hacer pasar la pequeña economía rural parcelada a la vía de la gran economía colectivizada, asegurar de este modo también la base económica del socialismo en el campo y liquidar así la posibilidad de restauración del capitalismo en la URSS.
Finalmente, la labor del plan quinquenal consistía en crear en el país todas las condiciones técnicas y económicas necesarias para aumentar al máximo la capacidad de defensa del país, para permitirle organizar una respuesta vigorosa a todas las tentativas de intervención armada, a todos los intentos de agresión armada del exterior, o de donde quiera que provengan. (...).”

Informe de Stalin sobre el Plan Quinquenal. 1933.

I per resumir uns vídeos de cada etapa:
LA REPÚBLICA MODERADA
LA REVOLUCIÓ D'OCTUBRE

LA CONSTRUCCIÓ DE L'ESTAT
LA GUERRA CIVIL


COMUNISME DE GUERRA

LA NEP
 
LA CONSTRUCCIÓ DE L'URSS
 

L'ASCENS D'STALIN

UNITAT 11- LA REVOLUCIÓ RUSSA : de 1905 a 1917

Abans de la definitiva revolució d'octubre de 1917 liderada per Lenin, Rússia es va veure sacsejada per altres moviments de protesta i revolta.

UNITAT 10:LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL: EL CAMÍ CAP A LA GUERRA

Un repàs a les condicions prèvies a l'esclat de la primera gran contesa del segle XX. 



Diuen que les metàfores són molt útils per aprendre, aquesta no és meva, però crec que és molt bona, no cal que intenti fer-ne una altra.



Començarem el tema amb un documental molt il·lustratiu i interessant, "La Primera Guerra Mundial en color".

UNITAT 7-CONSEQÜÈNCIES I OPOSICIÓ AL COLONIALISME

UNITAT 7- LA FORMACIÓ DELS IMPERIS

Com si fos un gran tauler de joc, Àfrica i Àsia van ser ocupades per les potències europees que van traslladar les seves disputes i demostracions de supremacia d'Europa a les colònies.

Mapa colonial 1900

Pel que fa el continent africà, partien d'una dèbil ocupació que es limitava a enclavaments comercials (factories) a la costa occidental d'on sortien els esclaus, algunes colònies de poblament franceses i espanyoles a la costa mediterrània i la colònia britànica del Cap (fundada inicialment pels bòers o colons holandesos).

Què va disparar la tensió entre les potències colonials a la zona?

1. L'obertura del canal de Suez i la posterior ocupació britànica d'Egipte. Aquesta magna obra de l'enginyeria civil era molt cobdiciada perquè estalviava 4.000 milles marines de navegació entre Europa i la Índia. 
2. El desplaçament conseqüent de l'expansió francesa cap al Magrib i l'Àfrica subsahariana un cop tallada la via cap a orient. 
3. Les ambicions d'Alemanya que arriba tard (després de la unificació) però no es conforma amb poc i que té al capdavant un canceller famós per les seves dots diplomàtiques, Bismarck. 

La gran obra de Bismarck va ser promoure la Conferència de Berlín (1885), sota la premissa d'evitar conflictes territorials d'aquestes negociacions i surten unes noves regles del joc, a saber:

• Lliure navegació pels rius Congo i Níger. 
• Lliure comerç a l'Àfrica central. 
• Creació d'un Estat lliure del Congo com a possessió personal del rei Leopold II de Bèlgica. 
• Establiment de l'ocupació efectiva i no de l'exploració com a premissa per ser sobirà d'un territori. 

Aquestes normes no eren una manera de calmar les ambicions, ben al contrari els comensals es van tirar sobre el pastís de forma immediata, iniciant una cursa contra-rellotge per aconseguir el seu propi imperi. Calia que anessin de costa a costa, el que anomenem imperis continus (França d'oest a est i Gran Bretanya de nord a sud), però Alemanya ja no hi era a temps, i es va conformar en situar-se al mig per evitar que els altres dos assolissin el seu objectiu.

Aquí teniu un extracte dels principals articles de l'acord pres a la Conferència de Berlín:

En nombre de Dios todopoderoso.

Su majestad el Rey de España; S.M. el Emperador de Alemania, Rey de Prusia; S.M. el Emperador de Austria, Rey de Bohemia, etc. (...)

Deseando establecer en un espíritu de entendimiento mutuo, las condiciones más favorables al desarrollo del comercio y de la civilización en determinadas regiones de África, y asegurar a todos los pueblos las ventajas de la libre navegación por los principales ríos africanos que desembocan en el océano Atlántico; deseosos, por otra parte, de prevenir los malentendidos y las disputas que pudieran suscitar en el futuro las nuevas tomas de posesión efectuadas en las costas de África y preocupados, al mismo tiempo por los medios de aumentar el bienestar moral y material de las poblaciones indígenas, han resuelto (...):

1º Declaración relativa a la libertad de comercio en la cuenca del Congo, sus desembocaduras y países circunvecinos, con disposiciones relativas a la protección de los indígenas, de los misioneros y de los viajeros, y a la libertad religiosa. 

2º Declaración referente a la trata de esclavos y las operaciones que por tierra o por mar proporcionan esclavos para la trata. 

3º Declaración relativa a la neutralidad de los territorios comprendidos en la cuenca convencional del Congo. 

4º Acta de navegación del Congo. 

5º Acta de navegación del Níger. 

6º Declaración que establece en las relaciones internacionales reglas uniformes respecto a las ocupaciones que en adelante puedan verificarse en las costas del continente africano. 

Artículo 34. Toda potencia que en lo sucesivo tome posesión de un territorio situado en la costa del continente africano, pero fuera de sus posesiones actuales, o que no poseyendo ninguno hasta entonces, llegase a adquirirlo, así como toda potencia que se haga cargo en aquélla de un protectorado, acompañará el Acta respectiva de una notificación dirigida a las restantes potencias firmantes de la presente Acta, con objeto de ponerlas en condiciones de hace valer sus reclamaciones, si hubiese lugar a ellas.

Artículo 35. Las potencias firmantes de la presente Acta reconocen la obligación de asegurar, en los territorios ocupados por ellas en la costa del continente africano, la existencia de una autoridad suficiente para hacer respetar los derechos adquiridos y, llegado el caso, la libertad de comercio y de tránsito en las condiciones en que fuese estipulada.”

Conferencia de Berlín. Acta General. Febrero de 1885.

Observeu el mapa:

L'Àfrica colonial abans de l'esclat de la Gran Guerra 

Activitat 1: Traceu una línia que uneixi els territoris francesos i una altra que faci el mateix amb els britànics, qui hi ha enmig? Partint d'aquesta reflexió, feu el comentari del mapa.

UN ALTRE CAS: ÀSIA

L'organització política dels països d’Àsia com a estats va ajudar a que es poguessin enfrontar millor contra la dominació i alguns van passar a ser fins i tot potències colonitzadores (Japó). Les relacions comercials i el coneixement entre Europa i Àsia venia d’antic i ja existien petites colònies comercials i concessions. Però amb l’obertura del Canal de Suez l’arribada es va facilitar i per això també es va intensificar l’activitat colonitzadora a Àsia.

Gran Bretanya tenia una forta activitat comercial amb l'Índia, considerada la joia de la corona, mitjançant la Companyia de les Índies Occidentals i per tal de protegir-la es va aventurar a conquerir els territoris del voltant (Birmània, Afganistan, Tibet, Singapur,…) en aquesta zona ja entrava en competència amb França que des de la Contxintxina va entrar pel Mekong al sud de la Xina, Annam i Tonquin (actual Vietnam) + Laos = Unió Indoxinesa.

Les altres potències que entraven a Àsia van ser Espanya vs. EEUU per les Filipines, i Japó i Rússia pel control de la Xina, sobretot la regió de la Manxúria.

Mapa colonial Àsia 

L'explotació comercial de la Xina.

L’Imperi xinès sempre havia estat molt tossut a tractar de forma oberta amb les potències occidentals i sols concedia tractats puntuals d’explotació i comerç, tot i que la seva població els trobava abusius. A més els productes europeus no entraven dins els circuit comercial xinès pel seu elevat preu, però la Gran Bretanya va trobar un forat amb el tràfic d’opi, veiem com anava:

Después de bregar arduamente por abrir el mercado chino, las principales importaciones chinas para el consumo masivo resultaron ser una droga -el opio- y un combustible, el queroseno. El opio, tras ser elaborado [en la India], se vendía en subasta pública bajo el patrocinio oficial británico en la India y era posteriormente transportado a China por comerciantes privados británicos e indios autorizados por la Compañía de las Indias Orientales, que aún gobernaba la India. Las ventas de opio en Cantón pagaban los envíos de té (chino) a Londres en un próspero comercio triangular entre India, China y Gran Bretaña.

John K. Fairbank. China, una nueva historia. 1996

Però aquest ric comerç va deixar un rastre de víctimes entre el poble xinès, i el govern va decidir acabar amb aquesta situació, l'enviat del mandarinat a negociar amb la Gran Bretanya va ser Lin Ze-Xu, que es dirigia a la reina Victòria en aquests termes:

Pero existe una categoría de extranjeros malhechores que fabrican opio y lo traen a nuestro país para venderlo, incitando a los necios a destruirse a sí mismos, simplemente con el fin de sacar provecho. Anteriormente, el número de fumadores de opio era reducido; pero ahora el vicio se ha extendido por todas partes y el veneno va penetrando cada vez más profundamente (...) Por este motivo, hemos decidido castigar con penas muy severas a los mercaderes y a los fumadores de opio, con el fin de poner término definitivamente a la propagación de este vicio. Parece ser que esta mercancía envenenada es fabricada por algunas personas diabólicas en lugares sometidos a vuestra ley (...) He oído decir que en vuestro país está prohibido fumar opio. Ello significa que no ignoráis hasta qué punto resulta nocivo. Pero en lugar de prohibir el consumo del opio, valdría más que prohibieseis su venta o, mejor aún, su producción (...) Todo opio que se descubre en China se echa en aceite hirviendo y se destruye. En lo sucesivo, todo barco extranjero que llegue con opio a bordo será incendiado (...)Entonces, no solo no obtendréis ningún beneficio de nosotros, sino que os arruinaréis en el negocio. (...) No digáis luego que no se os avisó a tiempo.

Lin Ze-xu. Carta a la reina Victoria. 1839

El tratado de Nanking concedía satisfacción casi completa a las exigencias de Gran Bretaña. El comercio inglés no se vería ya limitado al puerto de Cantón; otros cuatro, en China central y del sur, se abrirían en lo sucesivo a su comercio (...). En dichos puertos abiertos los ingleses podrían establecer su residencia y dependerían, en materia criminal, de sus propios tribunales consulares y tendrían derecho a establecer relaciones comerciales directas con la población china. Los derechos aduaneros se limitarán (...) Por tanto, China perdía su autonomía aduanera (...). Finalmente, la isla de Hong Kong,inmediata a Cantón, se convertía en colonia inglesa; plaza comercial ciertamente, pero también base naval que permitiría asegurar la protección de los intereses ingleses.

P. Renouvin. Historia de las relaciones internacionales. 1955

Després de la signatura d’aquest acord, el de Nanking, que posava fi a les anomenades Guerres de l’Opi, els tractats desiguals i abusius van proliferar i les potències europees i Japó es van repartir les zones d’influència xineses per fer-ne una explotació econòmica (ports oberts com Hong Kong, Shangai i Canton entre ells), la construcció de ferrocarrils i les aliances amb cacics locals van desintegrar el poder imperial. Però l’orgull nacionalista xinès, molt predominant, va fer que es donessin diversos aixecaments nacionalistes, la més important és la guerra dels bòxers al 1900.

UNITAT 7- LA DOMINACIÓ EUROPEA DEL MÓN: CAUSES I VIES DE COLONITZACIÓ

En el darrer terç del segle XIX, el desenvolupament del capitalisme en el context de la segona revolució industrial va originar un gran creixement econòmic i demogràfic en la major part dels estats europeus, i també als Estats Units i el Japó.

Per diverses causes, les potències industrials van iniciar una cursa frenètica per a conquerir territoris, que palesava tant les limitacions del seu propi desenvolupament econòmic, com les ambicions de poder i les rivalitats internacionals per aconseguir l'hegemonia mundial. Entre 1870 i 1914, van protagonitzar l'era de l'imperialisme, període caracteritzat per l'explotació sistemàtica de territoris dominats políticament i econòmicament.

L'imperialisme va significar el repartiment d'Àfrica i de bona part d'Àsia i Oceania entre les grans potències europees, encapçalades per la Gran Bretanya i França, encara que també van intervenir-hi els Estats Units i el Japó.

L'expansió colonial va originar profundes transformacions en les societats indígenes i tensions i conflictes internacionals entre les potències imperialistes.

El resultat de tot plegat fou l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Per als pobles colonitzats, l'època sota domini estranger va sentar les bases del subdesenvolupament en què es van trobar, i es troben encara, amb la descolonització. És per això que l'imperialisme és un fenomen clau per a entendre el món actual.

És important entendre quins condicionants, canvis i realitats del moment van empènyer les grans potències (Gran Bretanya i França) a iniciar aquesta cursa:

1- FACTORS ECONÒMICS

· NECESSITAT DE PRIMERES MATÈRIES I DE NOUS MERCATS PER A L'EXPORTACIÓ.

· FACILITAT PEL MOVIMENT DE PERSONES I MERCADERIES GRÀCIES AL GRAN DESENVOLUPAMENT DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ I TRANSPORT.


2- FACTORS POLÍTICS

· LLUITA PER L'HEGEMONIA ENTRE LES NOVES POTÈNCIES: NACIONALISME EXPANSIU I COMPETITIU

· PRESTIGI NACIONAL DAVANT DE CERTES DERROTES (FRANÇA VS ALEMANYA) COM A REAFIRMACIÓ DELS NOUS PAÏSOS RECENTMENT UNIFICATS (ALEMANYA I ITÀLIA)

· PER INTERESSOS ESTRATÈGICS: RUTES COMERCIALS, RUTES MILITARS, FRE A L'EXPANSIÓ DE POTÈNCIES RIVALS,...


3- FACTORS IDEOLÒGICS

· MISSIÓ EVANGELITZADORA

· SUPERIORITAT MORAL, HISTÒRICA I INTEL·LECTUAL DELS COLONITZADORS (darwinisme social).


Sovint, els empresaris interessats en fomentar la política expansionista, van argumentar els seus interessos amb una suposada necessitat "d'alleujament demogràfic", però aquest argument no és defensable, doncs a l'hora de la veritat tan sols alguns pocs territoris van rebre realment una quantitat important de població de la metròpoli, els grans moviments migratoris de finals del segle XIX anaven cap als nous països independents d'Amèrica o a Austràlia i Nova Zelanda en el cas dels presos anglesos. Però així defensava el seus interessos un dels grans empresaris britànics:






"Ahir vaig anar a l’East End de Londres [una de les barriades obreres de la ciutat industrial] i vaig assistir a una assemblea d’aturats. A la reunió hi vaig escoltar discursos exaltats que no feien sinó demanar pa, pa i pa. Tornant cap a casa vaig anar reflexionant sobre el que havia escoltat i em vaig convèncer més que mai de la importància de l’Imperialisme [...].La idea que tinc representa la solució del problema social, és a dir, per tal de salvar quaranta milions de britànics de la guerra social, nosaltres, els polítics colonials, hem de prendre possessió de nous territoris per col·locar-hi l’excés de població, per trobar-hi nous mercats on poder vendre els productes de les nostres fàbriques i de les nostres mines [...]. Si no voleu la guerra civil us heu de convertir en imperialistes."




Durant la 1ª meitat del S.XIX la majoria d'incursions colonialistes parteixen d'iniciatives privades sense participació de cap pla nacional o dels estats i utilitzen les següents vies:

1- Exploracions científiques de les societats geogràfiques que aporten al fenomen: 

Una via d'entrada 

Propaganda i justificació intel·lectual del colonialisme

Interès de tipus naturalista, geogràfic i antropològic (recerca de les fonts del Nil i exploració dels rius Congo i Níger, justificació de les teories evolucionistes,...)   

2 - Activitat missionera: anaven darrera de les exploracions científiques i aprofitaven per crear llocs estables des d'on van difondre algunes tècniques agrícoles i sanitàries, però també van aprofitar per occidentalitzar les comunitats autòctones. La seva influència sobre la població va ajudar posteriorment als governs a imposar-se militarment.

3- Iniciatives privades: anaven a la recerca del negoci, sovint intercanviaven territoris a preus simbòlics. Van ser l'avançada dels seus estats a qui exigien que enviessin l'exèrcit per protegir els seus interessos a les zones d'explotació.

Darrera d'aquestes primeres vies de colonització “pacífica” va arribar l'ocupació militar justificada per la defensa dels interessos dels seus ciutadans (científics, missioners o homes de negocis). Es van imposar per la força gràcies a la superioritat tècnica i militar i van fer canviar el model colonial cap a l'imperial.

Trobarem diferents models de dominació i explotació de les colònies:

· Colònies o protectorats: per a l'explotació econòmica del territori directament controlat per la metròpoli (extracció de recursos naturals sense compensació i amb l'ús de la ma d'obra esclavitzada). Ex: Sud-est asiàtic: extracció de cautxú, Àfrica: extracció de minerals, or i diamants.

· Colònia: aprofitant l'existència de governs autòctons, aquests passaven a dependre directament de la metròpoli posant per damunt un governador i institucions al territori que el controlaven. Es dóna sobretot a l’Àfrica negra.

· Protectorat: Els afers interns seguien en mans del govern autòcton però amb control de la metròpoli pel que fa els assumptes externs i l’exèrcit. França al Vietnam i Cambodja; Regne Unit a l'Índia i Birmània.

· Concessions: zones amb interès comercial com ara les zones costaneres des d'on es vehiculava l’intercanvi i el comerç. Les concessions les donava el govern autòcton a canvi de pactes però sovint amb un clar avantatge de la potència colonial. També concessions d'extracció de minerals o construcció d'infraestructures (ferrocarril) que tallava qualsevol via de desenvolupament. Ex: Hong-Kong, Shangai com a ports comercials (Xina), el ferrocarril de Manxúria (Xina).

· Colònies de poblament: on a més a més s'hi instal·lava una bona representació de ciutadans de la metròpoli i fins i tot podien arribar a substituir-la a base d'arrabassar-los les terres més fèrtils i l'accés als mitjans de vida. Hi ha dos clars exemples:

. Domini: Nova Zelanda o Canadà, que assoliren l'autogovern encara que mantenien una vinculació amb la metròpoli.

. Territoris metropolitans: els nous territoris entren a formar part del país i els seus representants tenen presencia al govern de la metròpoli. Un clar exemple era Algèria respecte de França.

https://docs.google.com/a/fedac.cat/presentation/d/1_bTjT4-N6z0uENuUl45G6b8f8Z9VY8QPxqqt5RHCagw/edit?usp=sharing

UNITAT 6- L'ORDRE EUROPEU DE FINALS DEL SEGLE XIX

Presentació de la unitat 6 en Prezi:



Un resum de l'estat de la política internacional entre finals del XIX i principis del XX, visualitzeu a partir del minut 14'.