UNITAT 4- ELS PROCESSOS D'UNIFICACIÓ : ITÀLIA I ALEMANYA

1-NACIONALISME I LIBERALISME EN EL CONTEXT DEL ROMANTICISME

Itàlia i Alemanya representen, amb els seus processos d'unificació nacional, l'exemple més clar de les idees nacionalistes que estan en auge al segle XIX arran dels processos d'independència de països com Grècia, Bèlgica, Hongria, Txèquia i les colònies americanes. No hem d'oblidar que la difusió de les idees de la Revolució Francesa i les lluites populars d'alliberament enfront l'Imperi Napoleònic són terreny adobat per aquestes idees. Les revolucions de 1848 són el marc de la coneguda com a Primavera dels pobles, i animen altres territoris a buscar la seva identitat. En el cas dels dos països que ens ocupen, els seus territoris estan dividits en diferents estats i sota altres entitats, així que no només cal deslliurar-se de l'ocupant, sinó que a més a més han de conseguir construir un país nou.

Ambdós representen clarament dos idees de nació/nacionalisme diferent:

• Alemanya basa els seus anhels unificadors en una concepció romàntica conservadora del què és una nació. Fichte, el principal teòric, incorpora una visió mística del què vol dir ser alemany, no és una decisió conscient, un alemany neix predestinat místicament a formar part d'una nació històrica embolcallada en la seva tradició mitològica medieval que recuperen els autors, músics i historiadors romàntics. És el Volkgeist de Herder (filòsofof teòric del nacionalisme), l'esperit nacional alemany, que més endavant recuperaran els diferents corrents pangermanistes. En el cas alemany, el liberalisme polític no té espai, el procés de construcció del país està comandat per forces conservadores, el kàiser Guillem I i el seu canceller Otto von Bismarck, però sí que té cabuda el liberalisme econòmic dins de les fronteres ben protegides de l'Imperi, industrials i grans terratinents impulsen una nació en fort desenvolupament i ho volen fer amb garanties d'estabilitat, o sigui sota la mà de ferro del canceller.

• Pel contrari el nacionalisme italià no parlava de cap qüestió mística, sinó més aviat d'un sentiment romàntic liberal de defensa de la pròpia cultura, llengua i passat comú. Ser italià era una decisió conscient similar a la sobirania que decideix exercir-se de comú acord, no per la força. El moviment que embolcallava el nacionalisme italià era l'anomenat Il Risorgimento on coincidien escriptors, historiadors, músics, etc... Tot i així el moviment nacionalista italià tenia dues vessants, una amb base al Piemont que és la regió nord més industrialitzada i de tendències monàrquiques i moderades que va trobar en el ministre d'Hisenda, Cavour, el seu artífex i l'altra localitzada al Mezzogiormo liderada per les teories de Mazzini i les accions del gran heroi Garibaldi. Evidentment la primera estava recolzada per la burgesia liberal i la segona tenia un clar caràcter republicà i democràtic amb el recolzament de la pagesia. Aquesta divisió il·lustrava clarament un país amb fortes diferències econòmiques i socials, dues realitats que costaven de conjugar.

LA BANDA SONORA DEL NACIONALISME

Els intents de rebel·lió dels estats i províncies de la Itàlia sotmesa a l'Imperi austríac durant l'onada de revoltes de 1848 van ser esclafats militarment pel General Radetzsy que es va consagrar com a gran heroi de l'imperi, però les ànsies d'unificació dels italians van quedar intactes, i Carles Albert de Piemont es va erigir com a guia del procés que es completarà entre 1858 i 1870.

Per una altra banda, la creació de la Confederació Germànica arran del Congrés de Viena, volia ser un instrument de neutralització de les tendències liberals d'alguns estats alemanys així com de la influència de Prússia sobre aquests. La tensió entre els dos gegants de la Confederació, Prússia i l'Imperi austríac, s'acabà decidint en favor de la primera que mica en mica va anar construint una unió dels estats alemanys fora de la influència de l'imperi. El procés es completà al 1866.

Així definia la nació el revolucionari italià Giuseppe Mazzini el 1834:

"Una nació és l’associació de tots els que, agrupats ja sigui per la llengua, per certes condicions geogràfiques o pel rol que els ha assignat la història, reconeixen un mateix principi i s’encaminen, sota el dret d’un imperi unificat, a la conquesta d’una sola meta definida." 

Text 1  

Així definia la nació alemanya el filòsof Johann G. Fichte en el seu Discurs a la nació alemanya (1807-1808):

"Tots els que parlen una mateixa llengua estan units [...] per un cúmul de vincles invisibles, de manera que els homes no formen una nació perquè viuen en aquest o aquell costat d’una serralada [...], sinó que viuen junts perquè primitivament, i en virtut de lleis naturals d’ordre superior, ja formaven un poble.

Així, la nació alemanya, gràcies al fet que té una llengua i una manera de pensar comunes, estava prou unida i es distingia amb claredat de la resta de pobles de la vella Europa [...]."

Text 2       

I per aconseguir aquesta comunió de la nació alemanya Bismarck, canceller de Guillem I de Prússia no dubtar en declarar que la unió no vindria pel consens sinó pel "ferro i la sang".



Finalment, així definia la nació l’escriptor i historiador francès Ernest Renan en el seu discurs Què és una nació?(1882):

"Una nació és una ànima, un principi espiritual [...]. Una nació és una gran solidaritat creada pel sentiment dels sacrificis que s’han fet i que s’està disposat a fer en el futur. Comporta un passat; però es reprèn en el present mitjançant un acte tangible: el consentiment, el desig clarament expressat de continuar la vida en comú. L’existència d’una nació és un plebiscit quotidià, tal com l’existència de l’individu és una afirmació perpètua de la vida."

Text 3        

EL CAS ALEMANY

Els antecedents els hem de buscar l'any 1834, Prússia ja havia fet els primers passos impulsant una unió duanera entre els estats  de la  Confederació, el Zollverein, que responia a les necessitats de creixement econòmic d'aquests estats, veritables motors de l'economia de la zona i amb un procés industrialitzador en marxa que volia fer ombra a la Gran Bretanya. Àustria quedava fora d'aquest projecte perquè econòmicament era un llast pel desenvolupament d'Alemanya i negava el lideratge de Prússia en el procés unificador.

"[...] Trenta-vuit línies de duanes paralitzen el comerç interior i produeixen el mateix efecte que si es lliguessin els membres del cos humà per impedir que la sang circuli per tot el cos.

Per comerciar entre Hamburg i Àustria o entre Berlín i Suïssa s’han de travessar deu Estats, estudiar deu reglaments i pagar deu impostos o taxes duaneres [...].

Mirem a l’altra banda del riu amb enveja i hi veurem una gran nació, des del Canal de la Mànega fins al Mediterrani, des del Rin fins als Pirineus i des de les fronteres d’Holanda fins a Itàlia, on es comercia lliurement sense trobar duana. Els recursos dels alemanys [...] s’arruïnen per culpa de trenta-vuit sistemes de duanes i peatges.

Com a conseqüència, gosem sol·licitar a la Dieta:

1r. Suprimir les duanes a l’interior d’Alemanya.

2n. Exigir un sistema comú de duanes amb les nacions estrangeres basat en el principi de compensació fins que aquestes nacions adoptin el principi de llibertat de comerç europeu.

La creació d’un mercat únic de caràcter nacional fomentaria la industrialització i el lliurecanvisme; i el desenvolupament de la xarxa ferroviària que, des de 1835, articularia les relacions comercials entre els Estats del nord creant en la població una consciència d’unitat per sobre de les fronteres. A més, el creixement econòmic va potenciar la consolidació d’una nova burgesia industrial i dels negocis que manifestaria la seva voluntat de col·laborar en la construcció de la unitat nacional alemanya."

                                                                                                                                                                           Text 4 F.List1819

Mapa 2: Mapa dels Estats Germànics

Com que els intents de revolució liberal i instauració d'un Parlament a Frankfurt van fracassar, el canceller de ferro Bismarck, va iniciar una política molt agressiva basada en la diplomàcia i la via militar. Els grans industrials, els junkers (noblesa territorial) i la monarquia (Kàiser Guillem I) van recolzar el canceller en la seva croada contra el domini austríac, contra França i Dinamarca per raons territorials. El 1870 es proclama el II Reich alemany.

Fragment d’un discurs pronunciat per Bismarck el 30 de setembre de 1862:

"No és en el liberalisme prussià, sinó més aviat en la força i la potència de Prússia on Alemanya té posats els ulls. Baviera, Württemberg i Baden poden entregar-se al liberalisme; per això, ningú no els assignarà el paper de Prússia. Prússia ha de reunir les seves forces i esperar el moment oportú. Les fronteres que el Congrés de Viena va donar a Prússia no són bones. Aquest no és un tema ni per fer discursos ni per buscar el vot de la majoria; les grans qüestions del nostre temps (aquest va ser el gran error del 1848 i del 1849) només es resoldran amb ferro i sang."

Text 5 

Mapa 1: Mapa del procés d'unificació alemany

1861	Guillem I  és proclamat rei de Prússia.
1862	Guillem I nomena Otto von Bismarck canceller.
1864	Guerra dels Ducats (Slesvig, Holstein i Lauenburg). Mort de Frederic VII de Dinamarca i intervenció militar austro-prussiana. Prússia ocupa Slesvig i Holstein. Pau de Viena. Dinamarca cedeix els ducats, en condomini, a Àustria i Prússia. Tensió entre ambdues potències.
1865	Pacte de Gastein. Àustria administra Holstein, i Prússia, Slesvig. Bismarck obté el suport de França i d'Itàlia. Prússia envaeix Holstein i Àustria mobilitza la Confederació (Bund) vers els prussians.
1866	Guerra Austro-prussiana. Victòria prussiana a Sadowa (Helmut von Moltke). Armistici de Nikolsburg i pau de Praga. Àustria reconeix l'annexió prussiana dels ducats danesos i tots els territoris situats al nord del riu Main, Hannover, Hesse-Kasel i Frankfurt. Prússia dissol la Confederació Germànica (Deutscher Bund).
1867	Proclamació de la Constitució de la Confederació Alemanya del Nord (Nord Deutscher Bund). Organització federal dels estats alemanys del Nord sota direcció prussiana: president, Guillem I; canceller, Bismarck; Consell Federal (Bundesrat) i Parlament (Reichstag).
1869	Crisi amb França (successió al tron espanyol).
1870	Guerra Franco-prussiana (juliol). Aliança antifrancesa de la Confederació Alemanya del Nord i dels Estats del sud. Victòries prussianes (von Moltke) a Sedan (setembre) i Metz (octubre). Caiguda de Napoleó III i del II Imperi francès.
1871	Capitulació francesa (gener). Proclamació del II Reich Alemany (gener): Guillem I, emperador (kàiser) d'Alemanya. Pau de Frankfurt. França perd Alsàcia i Lorena, que s'incorporen al Reich, paga una indemnització de 5.000 milions de marcs i ha de mabntenir un exèrcit d'ocupació durant tres anys.

EL CAS ITALIÀ

Com altres territoris europeus, el mapa d'Itàlia està marcat pels acords del Congrés de Viena de 1815. En aquestes negociacions queden dibuixats vuit estats diferents:

• Al nord el regne de la Llombardia i el Veneto annexionat a l'Imperi austríac, el Regne del Piemont-Sardenya ocupat pels francesos i motor industrial i econòmic de la península. Aquest darrer està governat per la casa de Savoia i en ple procés de desmantellament de les estructures de l'Antic Règim gràcies a una potent burgesia que recolza la monarquia.
• Al centre de la península trobem quatre petits ducats independents (Parma, Mòdena, Lucca, i Toscana), satèl·lits de la política austríaca.
• Al sud el Regne de Nàpols (Dues Sicílies) sota una monarquia borbònica de caire absolutista.
• Roma, està integrada als Estats Pontificis governats pel papa i, evidentment, oposats a les idees liberals.

Aquest és el mapa amb el qual s'inicia el procés d'unificació:

Mapa 3: Mapa dels estats italians

Igual que la resta dels territoris afectats per la invasió napoleònica, el nord de la península italiana conjuga l'arribada de les idees liberals i jacobines amb un fort ressentiment per la invasió de Napoleó, i després de la Restauració comença a bullir el caldo del sentiment nacional que planteja la unió dels territoris de parla italiana des dels Alps fins a Sicília. Les revolucions de 1830 veuen néixer a Itàlia el moviment cultural anomenat Il Risorgimento, però la realitat social, econòmica i política dels diferents estats italians és molt diferent i això és un greu problema. El nord és ric, liberal i ha engegat el procés de canvis en la propietat i explotació agrícoles, també la industrialització (frenada per una politica i una realitat fronterera que no ajuda) és imminent i hi ha connivència entre la monarquia i la burgesia; el sud, ben al contrari encara es regeix per un model feudal de propietat i explotació de la terra i es nodreix d'una pagesia molt empobrida. 

Giusepe Garibaldi

Així les coses, la burgesia liberal del nord de la península agafa les regnes de la temptativa d'unificació sota la premisa que una Itàlia unificada acabaria de dibuixar un mercat intern necessari per completar el desenvolupament econòmic del país, per això, igual que als estats alemanys, la unificació econòmica seria el primer pas cap a la unificació política. Al capdavant trobem una figura cabdal, el comte de Cavour, primer ministre piamontès que opta per demanar ajuda a França per aliar-se contra Àustria.

La unificación italiana se basó en la necesaria ayuda exterior para poder derrotar a su principal oponente, Austria, y el apoyo que se dio al reino de Piamonte como motor del proceso. El primer elemento fue aportado por Francia, y el segundo, por el conde de Cavour. El documento recoge ambos temas. Me ha alegrado saber que V.M. había reconocido que el resumen de los puntos acordados en Plombières era exacto (…). V.M. cree conveniente retrasar la época ya fijada para el inicio de las hostilidades, aplazándolo, si es posible, a la primavera de 1860 (…). Este punto ha llamado sobre todo la atención del rey, que me ha encarga-do transmitirle las siguientes consideraciones. El aplazamiento de la guerra (…) tendría a los ojos del rey grandes inconvenientes. En efecto, es incontestable que gracias

a la habilidad y la sagacidad de V.M. Europa está en este momento favorablemente dispuesta para facilitar la ejecución de los proyectos (…), mientras que en Italia los ánimos están admirablemente dispuestos por la preparación que hemos tenido desde hace veinte años para los acontecimientos a los que deben dar lugar. El retraso de un año podría modificar, y modificaría probablemente en perjuicio nuestra tal situación.

El acercamiento de Austria a Rusia o a Prusia no es imposible.

(…) Por lo que se refiere a Italia, un prolongado retraso no puede ser sino desastroso para nuestros designios. Hoy todo está dispuesto en un sentido que le es favorable. La influencia del partido revolucionario, gracias a la confianza que inspira el Piamonte, si no destruida, al menos reducida a proporciones insignificantes. Si Mazzini conserva todavía algunos adeptos en las capas bajas de la sociedad, con la ayuda de las ideas socialistas que él ha acabado adoptando, ha perdido todo prestigio entre las clases medias y altas, que han sido casi enteramente captadas por los principios de orden y de moderación, los únicos que pueden conseguir la emancipación de la patria (…).

Text 6 _CONDE DE CAVOUR: Carta a Napoleón III. 1858.

Però no és l'únic moviment unificador, el Mezzogiorno italià també alberga somnis unionistes encara que d'un caire més democràtic i republicà. El seu teòric és Mazzini i el seu cabdill revolucionari carbonari Garibaldi, que vol acabar amb el regnat absolutista dels Borbons. Però Garibaldi no compta més que amb els seus Camises Roges (un exèrcit de milícies populars que recluta entre els pagesos explotats pel règim feudal) que no es poden comparar amb les aliances del Piemont amb França, és per aquest motiu que la unificació la comandarà el Piemont.

Ajudat per França, el Piemont anirà conquerint els territoris del nord, la Llombardia, en direcció al centre, Toscana, Parma i Mòdena, i per la seva banda Garibaldi sortirà del sud per anar conquerint territoris cap al nord, primer fa caure els Borbons a Gènova i s'inicia la revolta a Sicília on instaura un govern republicà de caràcter democràtic.

Amb el nord pacificat i l'avanç de Garibaldi es planteja una possible guerra civil entre ambdós, però Garibaldi finalment cedeix i reconeix Víctor Manuel II del Piemont com a rei dels territoris unificats. Al 1861 el Regne de Nàpols, encara independent, vota en referèndum l'annexió i tan sols quedaran fora el Vèneto, sota domini austríac encara, i els Estats Pontificis, defensats per Napoleó III.

El nou Regne d'Itàlia és reconegut per les potències internacionals excepte Àustria que es retira de Venècia després de perdre la batalla de Sadowa enfront de les tropes prussianes. El darrer escull és la resistència dels Estats Pontificis que finalment també cedeixen després que les tropes de Napoleó III es retiren d'aquests territoris. Itàlia estableix la seva capital a Roma, tot i que es manté l'Estat Vaticà sota govern del Papa.

La unificació italiana però, arrossegarà tres problemes: els territoris de l'Ístria i Trento (irredemptisme) sota domini austríac, la negativa del Vaticà a reconèixer el nou estat i sobretot les fortes contradiccions territorials entre el nord i el sud.

Mapa 4: Fases de la unificació italiana

1852	Camilo Benso di Cavour és nomenat President del Consell de Ministres del regne del Piemont, pel rei Víctor Manuel II.
1857	Fundació de la "Societat Nacional" per assolir la unitat i la independència d'Itàlia (Garibaldi, Pallavicino, Cavour).
1858	Entrevista de Plombières (Napoleó III-Cavour): suport militar francès al Piemont envers Àustria, a canvi de Niça i Savoia.
1859	Guerra Austro-piemontesa. Derrotes austríaques a Montebello, Magenta i Solferino (juny). Armistici de Villafranca (juliol) entre França i Àustria. Pau de Zuric (novembre). El Piemont s'annexiona la Llombardia. Pebiscits anticonfederacionistes a Parma, Mòdena, Toscana i Bolonya. El resultat afavoreix la integració al Piemont.
1860	Tractat de Torí. Cessió de Niça i Savoia a França. Elecció del parlament italià (març). Expedició de Garibaldi i els "Mil camises vermelles" a Sicília i Nàpols (maig-setembre). Derrotes borbòniques a Calatafimi (Sicília), Volturno i Caserta (Nàpols). Intervenció militar piemontesa als Estats Pontificis. Acord entre Víctor Manuel II i Garibaldi. Incorporació al Piemont, mitjançant plebiscits, del Regne de les Dues Sicílies, l'Úmbria i les Marques.
1861	El parlament italià proclama Roma capital d'Itàlia (febrer). Proclamació de Víctor Manuel II com a rei d'Itàlia (març). Mort de Cavour (juny).
1864	Trasllat del govern italià de Torí a Florència. Convenció del setembre entre Itàlia i França. Les tropes franceses es retiren de Roma. El Papa Pius IX proclama la seva encíclica Syllabus errorum. Condemna de totes les idees nacionalistes i liberal-democràtiques.
1866	Guerra Austro-prussiana. Suport militar d'Itàlia a Prússia. Derrotes italianes a Lisa i Custozza, i austríaca a Sadowa enfront els prussians. Àustria cedeix Venècia al regne d'Itàlia.
1867	Marxa de Garibaldi sobre Roma. Retorn de les tropes franceses que el derroten a Mentana.
1869	El Papa Pius IX convoca el Primer Concili Vaticà.
1870	Proclamació del dogma de la "infal.libilitat" pontifícia (excathedra). Guerra Franco-prussiana. Retirada de la guarnició francesa de Roma. Ocupació e Roma per les tropes italianes del general Cadorna (setembre). El barri romà del Vaticà resta definitivament com l'únic àmbit de la sobirania papal.
1871	Roma es converteix, mitjançant plebiscit, en capital del regne d'Itàlia (agost).

ALTRES CASOS

La península Balcànica formava part de l'Imperi otomà durant bona part del segle XIX, però la seva situació de debilitat davant de les pressions de les potències europees va desestabilitzar les nacionalitats que es trobaven sota el seu mandat. Aquesta debilitat la van aprofitar els imperis rus i autrohongarès per desplegar els seus interessos a la zona.

El primer territori en iniciar la seva guerra d'independència va ser Grècia  dins el context de les revolucions de 1830, però altres territoris van haver d'esperar al darrer quart de segle.

Romania i Sèrbia al 1878, van aconseguir alliberar-se, però van entrar clarament dins l'òrbita d'influència de Rússia. Bòsnia i Hercegovina va ser ocupada per l'Imperi austrohongarès el mateix any, i posteriorment annexionada (1908). Bulgària i ALbània van haver d'esperar al final de la Primera Guerra Mundial.

Les fortes tensions nacionalistes i els interessos que Rússia i Àustria posaven en aquests territoris van estar en els fets desencadenants de la Gran Guerra i altres conflictes bèl·lics que arriben a finals del segle XX.

Les monarquies que van assumir el comanament dels nous estats balcànics tenien un marcat caràcter autoritari que es refugiava en la tradició i les antigues estructures per mantenir l'autoritat, per això la modernització en tots els àmbits no va poder arribar-hi.

Mapa 5: Mapes dels Balcans (1878-1910)

UNITAT 4- LA REVOLUCIÓ FRANCESA

De l'Assemblea Nacional a l'imperi napoleònic en un esquema.

Textos per comentar:

Recorda les instruccions:

1. Identifiquem la idea principal i la subratllem.
2. Identifiquem les idees secundàries si les hi ha.
3. Fem un esquema dels temes que ens suggereix la idea principal i les secundàries.
4. Comencem a redactar: primer una introducció, quin tipus de text és i quina és la idea principal que se n'extreu; justifiquem perquè hem deduit que parla d'aquest tema; fem un resum de la teoria relacionada; esmentem les idees secundàries i desenvolupem la teoria; finalitzem amb unes conclusions. Recordeu ser objectius i no exposar el tema sense justificar-lo ni relacionar-lo amb el text. 
5. És recomenable esmentar algunes frases o extractes del text que recolzin el nostre raonament, però s'ha de fer entre cometes per deixar clar que citem, no copiem.
6. Revisem l'ortografia i l'estil (no repetir paraules, usar connectors per no fer frases massa curtes i inconnexes, tampoc fer-ne de massa llargues sense cap tipus de pausa, canviar de paràgraf quan canviem de tema, no utilitzar vocabulari oral, estem fent un exercici de tipus científic i no escrivint una carta a un amic,..)

Fluctuaciones económicas e Historia Social de l’historiador francès Camille-Ernest Labrousse

Què és el Tercer Estat? Abat de Siêyes (l'abat del poble)

Memorial de greuges de Valençay

Declaració dels drets de l'home i del ciutadà (1789)

Preàmbul i article I de la Declaració dels Drets de les dones i les ciutadanes. Marie Gouze (1791)

Decret sobre sospitosos 1793

“Tenemos que ser gobernados por los mejores: los mejores son los más instruidos y los más interesados en mantener las leyes. Ahora bien, con muy pocas excepciones, solo podemos encontrar hombres de estas características entre los propietarios, los cuales están arraigados en el país donde tienen la propiedad, defienden las leyes que la protegen y la tranquilidad que la conserva, y deben a esta propiedad la educación que les permite discutir con sabiduría y justicia.”

Discurso del diputado Boissy D’Anglas en la Convención. Febrero de 1795.

"Una de las ideas que más me ocuparon había sido la reunión, la concentración de los mismos pueblos geográficos que las revoluciones y la política han disuelto y dividido; de manera que contándose en Europa más de treinta millones de franceses, quince de españoles, quince de italianos y treinta de alemanes, hubiera querido hacer de cada uno de estos pueblos un solo cuerpo de nación (...); !Yo me juzgaba digno de tamaña gloria! (...) 

En tal estado de cosas podía haber más probabilidades de conseguir en todas partes la unidad de códigos, de principios, opiniones, sentimientos, ideas e intereses. Acaso entonces, con el apoyo de las luces universalmente extendidas, hubiera sido permitido soñar la gran familia europea (...).

Nadie podría negar que si, al entrar en España, Austria, en vez de declararme la guerra, me hubiese dejado cuatro meses de estancia en España, todo hubiese terminado allí y en tres o cuatro años se habría visto una paz profunda, una prosperidad brillante, y una nación compacta (...).

Como quiera que sea, esta reunión (la de Europa) se hará tarde o temprano (...) el impulso está ya dado, y no creo que después de mi caída y la aparición de mi sistema pueda haber en Europa otro gran equilibrio que la reunión y la confederación de los grandes pueblos."

Palabras de Napoleón el 11 de noviembre de 1816. J. Carpentier y F. Lebrun. Breve historia de Europa. Ed. Alianza.

"A pesar de todas las difamaciones, no tengo ningún miedo respecto a mi fama. He librado cincuenta batallas campales, la mayoría de las cuales he ganado. He estructurado y llevado a cabo un código de leyes que llevará mi nombre a la más lejana posteridad. Me levanté a mí mismo de la nada hasta ser el monarca más poderoso del mundo. Europa estuvo a mis pies. Siempre he sido de la opinión de que la soberanía reside en el pueblo. De hecho, el gobierno imperial fue una especie de república. Habiéndome llamado la nación a dirigirla, mi máxima fue: la profesión está abierta a los inteligentes, sin distinción de nacimiento o fortuna, y es por este sistema igualitario por el que la oligarquía me odia tanto."

Napoleón Bonaparte. Santa Elena, 3 de marzo de 1817.

UNITAT 4- VÍDEO REVOLUCIÓ FRANCESA

Vídeo sobre la Revolució Francesa de History Chanel

UNITAT 4- EL NOU ESTAT I LES CONSEQÜÈNCIES DE LA REVOLUCIÓ AMERICANA

Amb la independència de les tretze colònies i el final de la guerra (Tractat de Versalles), conclou un procés que tindrà importants conseqüències no només per aquests territoris.

1. Econòmiques: Un cop deslliurats de la política mercantilista que la Gran Bretanya els aplicava, els territoris alliberats poden expandir-se aplicant les teories del capitalisme liberal, ajudats també pel creixement territorial cap a l'oest. El seu potencial de creixement és incomparablement més gran que el de la vella Europa i, en un moment crucial com el que ens trobem, pot esdevenir la gran potència que encara és avui en dia. 
2. Socials: per primer cop la burgesia, part de l'estament no privilegiat, pot prendre les regnes del govern i es posa al capdavant, aplicant les mesures legals i polítiques que més l'afavoreixen.
3. Polítiques i ideològiques: és el primer cop que es redacta i aprova una Constitució escrita, els ideals il·lustrats s'apliquen en la construcció d'aquest nou país, i la divisió de poders de Montesquieu es materialitza; el Congrés assumeix el poder legislatiu, el Tribunal Suprem el judicial i el president del govern confederal, Washington en primera instància, l'executiu.
4. Internacionals: el conflicte ha implicat a diversos actors internacionals, i per això també els afecta més enllà de les fronteres dels nous Estats Units d'Amèrica.

• França ha invertit molts diners i efectius en la defensa de les colònies, just en un moment en què les seves arques estaven molt ressentides i el poble molt descontent, per això l'Antic Règim entra en profunda crisi molt ràpidament i en tan sols sis anys esclata la Revolució francesa.
• Per a Espanya representa l'annexió de grans territoris americans al sud del nou estat, però alhora aquests territoris es contagien ràpidament de l'esperit renovador i revolucionari de les colònies del nord i inicien el seu propi procés revolucionari. Fins i tot, alguns polítics protagonistes del procés nord-americà com ara Hamilton o Jays, es posaran al servei de l'emperador Maximilià encapçalant la independència de Mèxic.

Revisa els següents documents i localitza de quin aspecte estan parlant:

“Como las olas del océano, sobre los asentamientos del Oeste se abatieron tres oleadas diferentes.

Los primeros en llegar fueron los pioneros cuyas familias, para subsistir, dependían básicamente del crecimiento espontáneo de la vegetación y de los recursos e la caza, (...) sus esfuerzos se encaminaban sobre todo a conseguir una cosecha de maíz y un pequeño huerto. (...). Construían sus cabañas (...) y las ocupaban hasta que la vegetación comenzaba a desaparecer y la caza escaseaba (...).
     La siguiente oleada de inmigrantes compró tierras, añadió un campo a otro, desbrozó los caminos, construyó rústicos puentes, levantó casas con troncos de madera y ventanas de cristal y chimeneas de ladrillo o piedra, plantó ocasionalmente huertas, montó talleres y edificó escuelas, tribunales, etc, ofreciendo la imagen y las formas de una vida civilizada, sencilla y frual.
     Irrumpió la tercera oleada. Llegaron los capitalistas y los empresarios. (...). La pequeña aldea creció hasta convertirse en un pueblo o ciudad espaciosa; surgieron grandes edificios de ladrillo, dilatados campos, huertos, jardines, colegios e iglesias. (...).

Una oleada tras otra avanzaba hacia el oeste; el auténtico Eldorado estaba siempre más allá.”

Peck. Nueva guía del Oeste. 1837.

Aquí teniu un enllaç on trobareu el guió per fer un bon comentari de text històric.

http://evives3.files.wordpress.com/2013/07/com-fer-comentari-de-text-historic.pdf

UNITAT 4:LA REVOLUCIÓ AMERICANA

El context
En l'esdeveniment de la revolució americana hi conflueixen diferents causes que desencadenen els fets des de la revolta fins la proclamació de la independència:

• els interessos de les elits econòmiques dels estats de la costa est.
• la creixent pressió impositiva de la metròpoli sobre les colònies.
• la manca de representació de les colònies al Parlament anglès.
• la confluència d'una població fortament influenciada per les idees de la Il·lustració.
• la tradició parlamentària anglesa dels colons

Els fets:

• 1767- pujada sobtada d'impostos sobre les mercaderies que entren als ports americans i la conseqüent negativa a pagar-los per part de les colònies americanes.
• 1773- motí a Boston i bloqueig d'un carregament de te provinent de la Xina fruit del comerç triangular de la metròpoli.
• 1775- enviament de les tropes angleses per sufocar la revolta.

El 4 de juliol de 1776, després de diferents enfrontaments de les colònies d'Amèrica del nord amb Anglaterra, finalment les 13 colònies reunides a Filadèlfia promulguen la Declaració d'Independència en base als principis de la Il·lustració. La premiada sèrie John Adams en reprodueix l'esdeveniment, aquest és el moment:

Un cop reafirmada la proclamació s'inicia la guerra, del costat dels americans hi intervindran tant Espanya com França que ho veuen com una oportunitat per aturar el creixent domini de Gran Bretanya sobre les rutes marítimes, és l'hora d'aturar la potent armada britànica.

La fi de la guerra es signa amb el Tractat de Versalles (1783) on es reconeix internacionalment la independència de les colònies americanes. Signat el 3 de setembre de 1783, és l'acord que posà fi a la guerra de la Independència Nord-americana. Confirmà la pau anglo-­nord-americana del 29 de novembre de 1782 i l'anglo-hispano-francesa del 20 de gener de 1783. La Gran Bretanya reconegué la independència dels EUA i cedí a França diversos territoris. Espanya recuperà la Florida i Menorca, però fracassà en l'intent de recuperar Gibraltar. En conjunt, l'hegemonia britànica sofrí una reculada, bé que la seva habilitat diplomàtica aconseguí de reduir-ne l'abast. 

Un cop reconegut el nou estat i finalitzada la guerra entre  maig i setembre del 1787 els delegats dels estats de la Unió, llevat de Rhode Island, redactaren la constitució federal nord-americana coneguda com la Bill of Rights (1791). En la fundació de la nació, sovint hi va haver enfrontaments entre dos bàndols: els federalistes, encapçalats per Hamilton (secretari del tresor) i els republicans amb Thomas Jefferson al capdavant. En aquest context, el coronel Washington, representant de l'estat de Virgínia, va exercir de figura de consens donada la seva aurèola d'heroi de guerra.
Aquí teniu els mapes que il·lustren el creixement territorial de la nova nació, des de l'est cap a l'oest.

MAPA INDEPENDÈNCIA EEUU 1775-1781

http://www.historia.educa.aragon.es/Atlas/Contemporanea_XIX/USA_Independencia_1775_1781.htm

MAPA EEUU 1783-1803

http://www.historia.educa.aragon.es/Atlas/Contemporanea_XIX/USA_1783_1903.htm

MAPA CREIXEMENT CAP A L'OEST A PARTIR DE 1803

http://www.historia.educa.aragon.es/Atlas/Contemporanea_XIX/USA_expansion_W_desde_1803.htm

RESUM DEL TEMA
http://www.claseshistoria.com/revolucionesburguesas/revolucionusa.htm

UNITAT 2- L'ANTIC RÈGIM I LA IL·LUSTRACIÓ

Per endinsar-nos en l'estudi de la història contemporània és important que revisem els canvis que es van produir en el pas de l'Antic Règim i en la seva darrera etapa sota la nova perspectiva del pensament il·lustrat. Per això revisarem diferents fonts textuals, gràfiques, cartogràfiques i visuals que ens hi ajudaran.

• ECONÒMICS

IMATGE 1

GRÀFIC 1

IMATGE 2

TEXT 1
Crec que ens posarem fàcilment d’acord en el principi que la diferència de la grandesa i el poder d’un Estat consisteix en l’abundància d’argent […]. No hi ha res més necessari en un Estat que el comerç; és el que el torna florent […]. Aquest regne posseeix gairebé tot en ell mateix, si se n’exceptuen unes poques coses; però no passa el mateix amb tots els Estats que l’envolten, i és absolutament necessari que hagin de recórrer a nosaltres. […]
                                                                            Colbert, J. B., ministre del rei Lluís XIV de França.


TEXT 2

“Cada individuo en particular pone todo su cuidado en buscar el medio más oportuno de emplear con mayor ventaja el capital de que puede disponer. Lo que desde luego se propone es su propio interés, no el de la sociedad en común; pero esos mismos esfuerzos hacia su propia ventaja le inclinan a preferir, sin premeditación suya, el empleo más útil a la sociedad como tal. (...)
Ninguno por lo general se propone primariamente promover el interés público, y acaso ni aún conoce cómo lo fomenta cuando no lo piensa fomentar. Cando prefiere la industria doméstica a la extranjera sólo medita su propia seguridad; y cuando dirige la primera de modo que su producto sea del mayor valor que pueda, sólo piensa en su ganancia propia; pero en éste y en otros muchos casos es conducido como por una mano invisible a promover un fin que nunca tuvo parte en su intención.”

                                                                                  

Adam Smith. La riqueza de las naciones. 1776

TEXT 3

“Todo hombre, con tal que no violar las leyes de la justicia, debe quedar perfectamente libre para abrazar el medio que mejor le parezca para buscar su modo de vivir, y sus intereses; y que puedan salir sus producciones a competir con las de cualquier otro individuo de la naturaleza humana (...).
Según el sistema de la libertad negociante, al soberano sólo quedan tres obligaciones principales a que atender: la primera, proteger a a la sociedad de la violencia e invasión de otras sociedades independientes; la segunda, el poner en lo posible a cubierto de la injusticia y opresión de un miembro de la república a otro que lo sea también de la misma (...); y la tercera, la de mantener y erigir ciertas obras y establecimientos públicos, a que nunca pueden alcanzar, ni acomodarse los intereses de los particulares, o de pocos individuos, sino los de toda la sociedad en común: por razón de que aunque sus utilidades recompensen con abundancia los gastos al cuerpo general de la nación, nunca recompensarían si los hiciese un particular.” 

                                                                               Adam Smith. La riqueza de las naciones. 1776.

• DEMOGRÀFICS

GRÀFIC 1


GRÀFIC 2

IMATGE 1

• SOCIALS

TEXT 1

“El orden eclesiástico no compone sino un solo cuerpo. En cambio la sociedad está dividida en tres ordenes. Aparte del ya citado, la ley reconoce otras dos condiciones: el noble y el siervo, que no se rigen por la misma ley.
Los nobles son los guerreros, los protectores de las iglesias. Defienden a todo el pueblo, a los grandes lo mismo que a los pequeños y al mismo tiempo se protegen a ellos mismos. La otra clase es la de los siervos. Esta raza de desgraciados no posee nada sin sufrimiento. Provisiones y vestidos son suministrados a todos por ellos, pues los hombres libres no pueden valerse sin ellos. Así pues, la ciudad de Dios, que es tenida como una, en realidad es triple. Unos rezan, otros luchan y otros trabajan. Los tres ordenes viven juntos y no sufrirían una separación. Los servicios de cada uno de estos ordenes permiten los trabajos de los otros dos. Y cada uno a su vez presta apoyo a los demás. Mientras esta ley ha estado en vigor el mundo ha estado en paz”.

Del monjo Adalberón a la seva obra Carmen ad Robertum regem francorum, any 998

TEXT 2

“Entre las clases privilegiadas y las que ocupan los últimos lugares de la jerarquía social, la burguesía del siglo XVIII se afianza como la plataforma en la que va a gravitar próximamente el peso total de las manifestaciones políticas, económicas y culturales de la Humanidad. En el transcurso de las centurias precedentes, la burguesía nacional se había hecho cargo de la dirección del capitalismo comercial y financiero, a la vez que se infiltraba en la agricultura y en la administración del Estado. Esta gran burguesía llega al Dieciocho ennoblecida, formando parte de las clases aristocráticas del país. Pero la masa burguesa, la que en conjunto se apropió del nombre del Tercer Estado, abre las puertas del siglo con un nuevo ímpetu, fuerza e ideología. Entre esa burguesía no privilegiada, alta y baja, negociantes, industriales, hombres de leyes, patriciado urbano, se difunden las nuevas concepciones ideológicas, racionalistas y críticas, que postulan una transformación política y social. Porque la burguesía, de espíritu emprendedor e innovadora, conociéndose como elemento vital de la sociedad de su siglo, pretende quebrantar las prescripciones y privilegios que le vedan el acceso a los cargos públicos y al ejército y la colocan en posición desventajosa frente a las clases sociales aristocráticas.”

J. Vicens Vives. Historia general moderna.

IMATGE 1

• ORGANITZACIÓ I PENSAMENT POLÍTICS

IMATGE 1    

TEXT 1

“En cada Estado hay tres clases de poderes: el legislativo, el ejecutivo de las cosas pertenecientes al derecho de gentes, y el ejecutivo de las que pertenecen al civil.
Por el primero, el príncipe o el magistrado hace las leyes para cierto tiempo o para siempre, y corrige o deroga las que están hechas. Por el segundo, hace la paz o la guerra, envía o recibe embajadores, establece la seguridad y previene las invasiones; y por el tercero, castiga los crímenes o decide las contiendas de los particulares. Este último se llamará poder judicial; y el otro, simplemente, poder ejecutivo del Estado (...).
Cuando los poderes legislativo y ejecutivo se hallan reunidos en una misma persona o corporación, entonces no hay libertad, porque es de temer que el monarca o el senado hagan leyes tiránicas para ejecutarlas del mismo modo.
Así sucede también cuando el poder judicial no está separado del poder legislativo y del ejecutivo. Estando unido al primero, el imperio sobre la vida y la libertad de los ciudadanos sería arbitrario, por ser uno mismo el juez y el legislador y, estando unido al segundo, sería tiránico, por cuanto gozaría el juez de la fuerza misma que un agresor.
En el Estado en que un hombre solo, o una sola corporación de próceres, o de nobles, o del pueblo administrase los tres poderes, y tuviese la facultad de hacer las leyes, de ejecutar las resoluciones públicas y de juzgar los crímenes y contiendas de los particulares, todo se perdería enteramente.”

                                                                               Montesquieu. El espíritu de las leyes. 1748

TEXT 2

“Por tanto, si se aparta del pacto social lo que no pertenece a su esencia, encontraremos que se reduce a los términos siguientes: cada uno de nosotros pone en común su persona y todo su poder bajo la suprema dirección de la voluntad general; y nosotros recibimos corporativamente a cada miembro como parte indivisible del todo (...).
No siendo la soberanía más que el ejercicio de la voluntad general, jamás puede enajenarse, y el Soberano, que no es más que un ser colectivo, no puede ser representado más que por sí mismo (...).
¿Qué es, pues, el gobierno? Un cuerpo intermediario establecido entre los súbditos y el Soberano para su mutua correspondencia (...) De suerte que en el instante en que el gobierno usurpa la soberanía, el pacto social queda roto, y todos los simples ciudadanos, vueltos de derecho a su libertad natural, son forzados, pero no obligados, a obedecer. (...)
La soberanía no puede estar representada, por la misma razón por la que no puede ser enajenada; consiste esencialmente en la voluntad general, y la voluntad no se representa; es la misma o es otra; no hay término medio. Los diputados del pueblo no son, pues, ni pueden ser sus representantes, no son más que sus mandatarios; no pueden concluir nada definitivamente. Toda ley no ratificada por el pueblo en persona es nula; no es una ley. El pueblo inglés cree ser libre, y se engaña mucho; no lo es sino durante la elección de los miembros del Parlamento; desde el momento en que éstos son elegidos, el pueblo ya es esclavo, no es nada.”

                                                                               Jean-Jacques Rousseau. El contrato social. 1762.

TEXT 3

“Hay que estar loco para creer que los hombres han dicho a otro hombre, su semejante: te elevamos por encima de nosotros porque nos gusta ser esclavos. Por el contrario, ellos han dicho: Tenemos necesidad de vos para mantener las leyes a las que nos queremos someter, para que nos gobiernes  sabiamente, para que nos defiendas. Exigiremos de vos que respetéis nuestra libertad.”

                                                                                                                     Federico II de Prusia. 1871

• CIÈNCIA I PENSAMENT

TEXT 1

“Nuestra esperanza en el porvenir de la especie humana puede reducirse a tres puntos importantes: la destrucción de la desigualdad entre las naciones, los progresos de la igualdad dentro de un mismo pueblo, y, en fin, el perfeccionamiento real del hombre.
Llegará pues el día en que el sol no alumbrará en la tierra más que a hombres libres, que no reconozcan a otro señor que su propia razón (...).
Con una buena elección tanto de los conocimientos como de los métodos para enseñarlos, se puede instruir a todo un pueblo de todo lo que cada hombre necesita saber sobre la economía doméstica, la administración de sus negocios, el desarrollo de sus facultades, el conocimiento de sus derechos (...), para ser dueño de sí mismo.
La igualdad de la instrucción corregiría la desigualdad de las facultades, lo mismo que una legislación previsora disminuiría la desigualdad de riquezas. Aceleraría el progreso de las ciencias y de las artes creándole un medio favorable y multiplicando los artesanos (...). El efecto sería el crecimiento del bienestar para todos.”

Condorcet. Cuadro histórico del progreso humano. 1793.

GRÀFIC 1

  IMATGE 1                                                                                                   IMATGE 2