UNITAT 7- LA FORMACIÓ DELS IMPERIS

Com si fos un gran tauler de joc, Àfrica i Àsia van ser ocupades per les potències europees que van traslladar les seves disputes i demostracions de supremacia d'Europa a les colònies.

Mapa colonial 1900

Pel que fa el continent africà, partien d'una dèbil ocupació que es limitava a enclavaments comercials (factories) a la costa occidental d'on sortien els esclaus, algunes colònies de poblament franceses i espanyoles a la costa mediterrània i la colònia britànica del Cap (fundada inicialment pels bòers o colons holandesos).

Què va disparar la tensió entre les potències colonials a la zona?

1. L'obertura del canal de Suez i la posterior ocupació britànica d'Egipte. Aquesta magna obra de l'enginyeria civil era molt cobdiciada perquè estalviava 4.000 milles marines de navegació entre Europa i la Índia. 
2. El desplaçament conseqüent de l'expansió francesa cap al Magrib i l'Àfrica subsahariana un cop tallada la via cap a orient. 
3. Les ambicions d'Alemanya que arriba tard (després de la unificació) però no es conforma amb poc i que té al capdavant un canceller famós per les seves dots diplomàtiques, Bismarck. 

La gran obra de Bismarck va ser promoure la Conferència de Berlín (1885), sota la premissa d'evitar conflictes territorials d'aquestes negociacions i surten unes noves regles del joc, a saber:

• Lliure navegació pels rius Congo i Níger. 
• Lliure comerç a l'Àfrica central. 
• Creació d'un Estat lliure del Congo com a possessió personal del rei Leopold II de Bèlgica. 
• Establiment de l'ocupació efectiva i no de l'exploració com a premissa per ser sobirà d'un territori. 

Aquestes normes no eren una manera de calmar les ambicions, ben al contrari els comensals es van tirar sobre el pastís de forma immediata, iniciant una cursa contra-rellotge per aconseguir el seu propi imperi. Calia que anessin de costa a costa, el que anomenem imperis continus (França d'oest a est i Gran Bretanya de nord a sud), però Alemanya ja no hi era a temps, i es va conformar en situar-se al mig per evitar que els altres dos assolissin el seu objectiu.

Aquí teniu un extracte dels principals articles de l'acord pres a la Conferència de Berlín:

En nombre de Dios todopoderoso.

Su majestad el Rey de España; S.M. el Emperador de Alemania, Rey de Prusia; S.M. el Emperador de Austria, Rey de Bohemia, etc. (...)

Deseando establecer en un espíritu de entendimiento mutuo, las condiciones más favorables al desarrollo del comercio y de la civilización en determinadas regiones de África, y asegurar a todos los pueblos las ventajas de la libre navegación por los principales ríos africanos que desembocan en el océano Atlántico; deseosos, por otra parte, de prevenir los malentendidos y las disputas que pudieran suscitar en el futuro las nuevas tomas de posesión efectuadas en las costas de África y preocupados, al mismo tiempo por los medios de aumentar el bienestar moral y material de las poblaciones indígenas, han resuelto (...):

1º Declaración relativa a la libertad de comercio en la cuenca del Congo, sus desembocaduras y países circunvecinos, con disposiciones relativas a la protección de los indígenas, de los misioneros y de los viajeros, y a la libertad religiosa. 

2º Declaración referente a la trata de esclavos y las operaciones que por tierra o por mar proporcionan esclavos para la trata. 

3º Declaración relativa a la neutralidad de los territorios comprendidos en la cuenca convencional del Congo. 

4º Acta de navegación del Congo. 

5º Acta de navegación del Níger. 

6º Declaración que establece en las relaciones internacionales reglas uniformes respecto a las ocupaciones que en adelante puedan verificarse en las costas del continente africano. 

Artículo 34. Toda potencia que en lo sucesivo tome posesión de un territorio situado en la costa del continente africano, pero fuera de sus posesiones actuales, o que no poseyendo ninguno hasta entonces, llegase a adquirirlo, así como toda potencia que se haga cargo en aquélla de un protectorado, acompañará el Acta respectiva de una notificación dirigida a las restantes potencias firmantes de la presente Acta, con objeto de ponerlas en condiciones de hace valer sus reclamaciones, si hubiese lugar a ellas.

Artículo 35. Las potencias firmantes de la presente Acta reconocen la obligación de asegurar, en los territorios ocupados por ellas en la costa del continente africano, la existencia de una autoridad suficiente para hacer respetar los derechos adquiridos y, llegado el caso, la libertad de comercio y de tránsito en las condiciones en que fuese estipulada.”

Conferencia de Berlín. Acta General. Febrero de 1885.

Observeu el mapa:

L'Àfrica colonial abans de l'esclat de la Gran Guerra 

Activitat 1: Traceu una línia que uneixi els territoris francesos i una altra que faci el mateix amb els britànics, qui hi ha enmig? Partint d'aquesta reflexió, feu el comentari del mapa.

UN ALTRE CAS: ÀSIA

L'organització política dels països d’Àsia com a estats va ajudar a que es poguessin enfrontar millor contra la dominació i alguns van passar a ser fins i tot potències colonitzadores (Japó). Les relacions comercials i el coneixement entre Europa i Àsia venia d’antic i ja existien petites colònies comercials i concessions. Però amb l’obertura del Canal de Suez l’arribada es va facilitar i per això també es va intensificar l’activitat colonitzadora a Àsia.

Gran Bretanya tenia una forta activitat comercial amb l'Índia, considerada la joia de la corona, mitjançant la Companyia de les Índies Occidentals i per tal de protegir-la es va aventurar a conquerir els territoris del voltant (Birmània, Afganistan, Tibet, Singapur,…) en aquesta zona ja entrava en competència amb França que des de la Contxintxina va entrar pel Mekong al sud de la Xina, Annam i Tonquin (actual Vietnam) + Laos = Unió Indoxinesa.

Les altres potències que entraven a Àsia van ser Espanya vs. EEUU per les Filipines, i Japó i Rússia pel control de la Xina, sobretot la regió de la Manxúria.

Mapa colonial Àsia 

L'explotació comercial de la Xina.

L’Imperi xinès sempre havia estat molt tossut a tractar de forma oberta amb les potències occidentals i sols concedia tractats puntuals d’explotació i comerç, tot i que la seva població els trobava abusius. A més els productes europeus no entraven dins els circuit comercial xinès pel seu elevat preu, però la Gran Bretanya va trobar un forat amb el tràfic d’opi, veiem com anava:

Después de bregar arduamente por abrir el mercado chino, las principales importaciones chinas para el consumo masivo resultaron ser una droga -el opio- y un combustible, el queroseno. El opio, tras ser elaborado [en la India], se vendía en subasta pública bajo el patrocinio oficial británico en la India y era posteriormente transportado a China por comerciantes privados británicos e indios autorizados por la Compañía de las Indias Orientales, que aún gobernaba la India. Las ventas de opio en Cantón pagaban los envíos de té (chino) a Londres en un próspero comercio triangular entre India, China y Gran Bretaña.

John K. Fairbank. China, una nueva historia. 1996

Però aquest ric comerç va deixar un rastre de víctimes entre el poble xinès, i el govern va decidir acabar amb aquesta situació, l'enviat del mandarinat a negociar amb la Gran Bretanya va ser Lin Ze-Xu, que es dirigia a la reina Victòria en aquests termes:

Pero existe una categoría de extranjeros malhechores que fabrican opio y lo traen a nuestro país para venderlo, incitando a los necios a destruirse a sí mismos, simplemente con el fin de sacar provecho. Anteriormente, el número de fumadores de opio era reducido; pero ahora el vicio se ha extendido por todas partes y el veneno va penetrando cada vez más profundamente (...) Por este motivo, hemos decidido castigar con penas muy severas a los mercaderes y a los fumadores de opio, con el fin de poner término definitivamente a la propagación de este vicio. Parece ser que esta mercancía envenenada es fabricada por algunas personas diabólicas en lugares sometidos a vuestra ley (...) He oído decir que en vuestro país está prohibido fumar opio. Ello significa que no ignoráis hasta qué punto resulta nocivo. Pero en lugar de prohibir el consumo del opio, valdría más que prohibieseis su venta o, mejor aún, su producción (...) Todo opio que se descubre en China se echa en aceite hirviendo y se destruye. En lo sucesivo, todo barco extranjero que llegue con opio a bordo será incendiado (...)Entonces, no solo no obtendréis ningún beneficio de nosotros, sino que os arruinaréis en el negocio. (...) No digáis luego que no se os avisó a tiempo.

Lin Ze-xu. Carta a la reina Victoria. 1839

El tratado de Nanking concedía satisfacción casi completa a las exigencias de Gran Bretaña. El comercio inglés no se vería ya limitado al puerto de Cantón; otros cuatro, en China central y del sur, se abrirían en lo sucesivo a su comercio (...). En dichos puertos abiertos los ingleses podrían establecer su residencia y dependerían, en materia criminal, de sus propios tribunales consulares y tendrían derecho a establecer relaciones comerciales directas con la población china. Los derechos aduaneros se limitarán (...) Por tanto, China perdía su autonomía aduanera (...). Finalmente, la isla de Hong Kong,inmediata a Cantón, se convertía en colonia inglesa; plaza comercial ciertamente, pero también base naval que permitiría asegurar la protección de los intereses ingleses.

P. Renouvin. Historia de las relaciones internacionales. 1955

Després de la signatura d’aquest acord, el de Nanking, que posava fi a les anomenades Guerres de l’Opi, els tractats desiguals i abusius van proliferar i les potències europees i Japó es van repartir les zones d’influència xineses per fer-ne una explotació econòmica (ports oberts com Hong Kong, Shangai i Canton entre ells), la construcció de ferrocarrils i les aliances amb cacics locals van desintegrar el poder imperial. Però l’orgull nacionalista xinès, molt predominant, va fer que es donessin diversos aixecaments nacionalistes, la més important és la guerra dels bòxers al 1900.

UNITAT 7- LA DOMINACIÓ EUROPEA DEL MÓN: CAUSES I VIES DE COLONITZACIÓ

En el darrer terç del segle XIX, el desenvolupament del capitalisme en el context de la segona revolució industrial va originar un gran creixement econòmic i demogràfic en la major part dels estats europeus, i també als Estats Units i el Japó.

Per diverses causes, les potències industrials van iniciar una cursa frenètica per a conquerir territoris, que palesava tant les limitacions del seu propi desenvolupament econòmic, com les ambicions de poder i les rivalitats internacionals per aconseguir l'hegemonia mundial. Entre 1870 i 1914, van protagonitzar l'era de l'imperialisme, període caracteritzat per l'explotació sistemàtica de territoris dominats políticament i econòmicament.

L'imperialisme va significar el repartiment d'Àfrica i de bona part d'Àsia i Oceania entre les grans potències europees, encapçalades per la Gran Bretanya i França, encara que també van intervenir-hi els Estats Units i el Japó.

L'expansió colonial va originar profundes transformacions en les societats indígenes i tensions i conflictes internacionals entre les potències imperialistes.

El resultat de tot plegat fou l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Per als pobles colonitzats, l'època sota domini estranger va sentar les bases del subdesenvolupament en què es van trobar, i es troben encara, amb la descolonització. És per això que l'imperialisme és un fenomen clau per a entendre el món actual.

És important entendre quins condicionants, canvis i realitats del moment van empènyer les grans potències (Gran Bretanya i França) a iniciar aquesta cursa:

1- FACTORS ECONÒMICS

· NECESSITAT DE PRIMERES MATÈRIES I DE NOUS MERCATS PER A L'EXPORTACIÓ.

· FACILITAT PEL MOVIMENT DE PERSONES I MERCADERIES GRÀCIES AL GRAN DESENVOLUPAMENT DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ I TRANSPORT.


2- FACTORS POLÍTICS

· LLUITA PER L'HEGEMONIA ENTRE LES NOVES POTÈNCIES: NACIONALISME EXPANSIU I COMPETITIU

· PRESTIGI NACIONAL DAVANT DE CERTES DERROTES (FRANÇA VS ALEMANYA) COM A REAFIRMACIÓ DELS NOUS PAÏSOS RECENTMENT UNIFICATS (ALEMANYA I ITÀLIA)

· PER INTERESSOS ESTRATÈGICS: RUTES COMERCIALS, RUTES MILITARS, FRE A L'EXPANSIÓ DE POTÈNCIES RIVALS,...


3- FACTORS IDEOLÒGICS

· MISSIÓ EVANGELITZADORA

· SUPERIORITAT MORAL, HISTÒRICA I INTEL·LECTUAL DELS COLONITZADORS (darwinisme social).


Sovint, els empresaris interessats en fomentar la política expansionista, van argumentar els seus interessos amb una suposada necessitat "d'alleujament demogràfic", però aquest argument no és defensable, doncs a l'hora de la veritat tan sols alguns pocs territoris van rebre realment una quantitat important de població de la metròpoli, els grans moviments migratoris de finals del segle XIX anaven cap als nous països independents d'Amèrica o a Austràlia i Nova Zelanda en el cas dels presos anglesos. Però així defensava el seus interessos un dels grans empresaris britànics:






"Ahir vaig anar a l’East End de Londres [una de les barriades obreres de la ciutat industrial] i vaig assistir a una assemblea d’aturats. A la reunió hi vaig escoltar discursos exaltats que no feien sinó demanar pa, pa i pa. Tornant cap a casa vaig anar reflexionant sobre el que havia escoltat i em vaig convèncer més que mai de la importància de l’Imperialisme [...].La idea que tinc representa la solució del problema social, és a dir, per tal de salvar quaranta milions de britànics de la guerra social, nosaltres, els polítics colonials, hem de prendre possessió de nous territoris per col·locar-hi l’excés de població, per trobar-hi nous mercats on poder vendre els productes de les nostres fàbriques i de les nostres mines [...]. Si no voleu la guerra civil us heu de convertir en imperialistes."




Durant la 1ª meitat del S.XIX la majoria d'incursions colonialistes parteixen d'iniciatives privades sense participació de cap pla nacional o dels estats i utilitzen les següents vies:

1- Exploracions científiques de les societats geogràfiques que aporten al fenomen: 

Una via d'entrada 

Propaganda i justificació intel·lectual del colonialisme

Interès de tipus naturalista, geogràfic i antropològic (recerca de les fonts del Nil i exploració dels rius Congo i Níger, justificació de les teories evolucionistes,...)   

2 - Activitat missionera: anaven darrera de les exploracions científiques i aprofitaven per crear llocs estables des d'on van difondre algunes tècniques agrícoles i sanitàries, però també van aprofitar per occidentalitzar les comunitats autòctones. La seva influència sobre la població va ajudar posteriorment als governs a imposar-se militarment.

3- Iniciatives privades: anaven a la recerca del negoci, sovint intercanviaven territoris a preus simbòlics. Van ser l'avançada dels seus estats a qui exigien que enviessin l'exèrcit per protegir els seus interessos a les zones d'explotació.

Darrera d'aquestes primeres vies de colonització “pacífica” va arribar l'ocupació militar justificada per la defensa dels interessos dels seus ciutadans (científics, missioners o homes de negocis). Es van imposar per la força gràcies a la superioritat tècnica i militar i van fer canviar el model colonial cap a l'imperial.

Trobarem diferents models de dominació i explotació de les colònies:

· Colònies o protectorats: per a l'explotació econòmica del territori directament controlat per la metròpoli (extracció de recursos naturals sense compensació i amb l'ús de la ma d'obra esclavitzada). Ex: Sud-est asiàtic: extracció de cautxú, Àfrica: extracció de minerals, or i diamants.

· Colònia: aprofitant l'existència de governs autòctons, aquests passaven a dependre directament de la metròpoli posant per damunt un governador i institucions al territori que el controlaven. Es dóna sobretot a l’Àfrica negra.

· Protectorat: Els afers interns seguien en mans del govern autòcton però amb control de la metròpoli pel que fa els assumptes externs i l’exèrcit. França al Vietnam i Cambodja; Regne Unit a l'Índia i Birmània.

· Concessions: zones amb interès comercial com ara les zones costaneres des d'on es vehiculava l’intercanvi i el comerç. Les concessions les donava el govern autòcton a canvi de pactes però sovint amb un clar avantatge de la potència colonial. També concessions d'extracció de minerals o construcció d'infraestructures (ferrocarril) que tallava qualsevol via de desenvolupament. Ex: Hong-Kong, Shangai com a ports comercials (Xina), el ferrocarril de Manxúria (Xina).

· Colònies de poblament: on a més a més s'hi instal·lava una bona representació de ciutadans de la metròpoli i fins i tot podien arribar a substituir-la a base d'arrabassar-los les terres més fèrtils i l'accés als mitjans de vida. Hi ha dos clars exemples:

. Domini: Nova Zelanda o Canadà, que assoliren l'autogovern encara que mantenien una vinculació amb la metròpoli.

. Territoris metropolitans: els nous territoris entren a formar part del país i els seus representants tenen presencia al govern de la metròpoli. Un clar exemple era Algèria respecte de França.

https://docs.google.com/a/fedac.cat/presentation/d/1_bTjT4-N6z0uENuUl45G6b8f8Z9VY8QPxqqt5RHCagw/edit?usp=sharing

UNITAT 6- L'ORDRE EUROPEU DE FINALS DEL SEGLE XIX

Presentació de la unitat 6 en Prezi:



Un resum de l'estat de la política internacional entre finals del XIX i principis del XX, visualitzeu a partir del minut 14'.

UNITAT 4- ELS PROCESSOS D'UNIFICACIÓ : ITÀLIA I ALEMANYA

1-NACIONALISME I LIBERALISME EN EL CONTEXT DEL ROMANTICISME

Itàlia i Alemanya representen, amb els seus processos d'unificació nacional, l'exemple més clar de les idees nacionalistes que estan en auge al segle XIX arran dels processos d'independència de països com Grècia, Bèlgica, Hongria, Txèquia i les colònies americanes. No hem d'oblidar que la difusió de les idees de la Revolució Francesa i les lluites populars d'alliberament enfront l'Imperi Napoleònic són terreny adobat per aquestes idees. Les revolucions de 1848 són el marc de la coneguda com a Primavera dels pobles, i animen altres territoris a buscar la seva identitat. En el cas dels dos països que ens ocupen, els seus territoris estan dividits en diferents estats i sota altres entitats, així que no només cal deslliurar-se de l'ocupant, sinó que a més a més han de conseguir construir un país nou.

Ambdós representen clarament dos idees de nació/nacionalisme diferent:

• Alemanya basa els seus anhels unificadors en una concepció romàntica conservadora del què és una nació. Fichte, el principal teòric, incorpora una visió mística del què vol dir ser alemany, no és una decisió conscient, un alemany neix predestinat místicament a formar part d'una nació històrica embolcallada en la seva tradició mitològica medieval que recuperen els autors, músics i historiadors romàntics. És el Volkgeist de Herder (filòsofof teòric del nacionalisme), l'esperit nacional alemany, que més endavant recuperaran els diferents corrents pangermanistes. En el cas alemany, el liberalisme polític no té espai, el procés de construcció del país està comandat per forces conservadores, el kàiser Guillem I i el seu canceller Otto von Bismarck, però sí que té cabuda el liberalisme econòmic dins de les fronteres ben protegides de l'Imperi, industrials i grans terratinents impulsen una nació en fort desenvolupament i ho volen fer amb garanties d'estabilitat, o sigui sota la mà de ferro del canceller.

• Pel contrari el nacionalisme italià no parlava de cap qüestió mística, sinó més aviat d'un sentiment romàntic liberal de defensa de la pròpia cultura, llengua i passat comú. Ser italià era una decisió conscient similar a la sobirania que decideix exercir-se de comú acord, no per la força. El moviment que embolcallava el nacionalisme italià era l'anomenat Il Risorgimento on coincidien escriptors, historiadors, músics, etc... Tot i així el moviment nacionalista italià tenia dues vessants, una amb base al Piemont que és la regió nord més industrialitzada i de tendències monàrquiques i moderades que va trobar en el ministre d'Hisenda, Cavour, el seu artífex i l'altra localitzada al Mezzogiormo liderada per les teories de Mazzini i les accions del gran heroi Garibaldi. Evidentment la primera estava recolzada per la burgesia liberal i la segona tenia un clar caràcter republicà i democràtic amb el recolzament de la pagesia. Aquesta divisió il·lustrava clarament un país amb fortes diferències econòmiques i socials, dues realitats que costaven de conjugar.

LA BANDA SONORA DEL NACIONALISME

Els intents de rebel·lió dels estats i províncies de la Itàlia sotmesa a l'Imperi austríac durant l'onada de revoltes de 1848 van ser esclafats militarment pel General Radetzsy que es va consagrar com a gran heroi de l'imperi, però les ànsies d'unificació dels italians van quedar intactes, i Carles Albert de Piemont es va erigir com a guia del procés que es completarà entre 1858 i 1870.

Per una altra banda, la creació de la Confederació Germànica arran del Congrés de Viena, volia ser un instrument de neutralització de les tendències liberals d'alguns estats alemanys així com de la influència de Prússia sobre aquests. La tensió entre els dos gegants de la Confederació, Prússia i l'Imperi austríac, s'acabà decidint en favor de la primera que mica en mica va anar construint una unió dels estats alemanys fora de la influència de l'imperi. El procés es completà al 1866.

Així definia la nació el revolucionari italià Giuseppe Mazzini el 1834:

"Una nació és l’associació de tots els que, agrupats ja sigui per la llengua, per certes condicions geogràfiques o pel rol que els ha assignat la història, reconeixen un mateix principi i s’encaminen, sota el dret d’un imperi unificat, a la conquesta d’una sola meta definida." 

Text 1  

Així definia la nació alemanya el filòsof Johann G. Fichte en el seu Discurs a la nació alemanya (1807-1808):

"Tots els que parlen una mateixa llengua estan units [...] per un cúmul de vincles invisibles, de manera que els homes no formen una nació perquè viuen en aquest o aquell costat d’una serralada [...], sinó que viuen junts perquè primitivament, i en virtut de lleis naturals d’ordre superior, ja formaven un poble.

Així, la nació alemanya, gràcies al fet que té una llengua i una manera de pensar comunes, estava prou unida i es distingia amb claredat de la resta de pobles de la vella Europa [...]."

Text 2       

I per aconseguir aquesta comunió de la nació alemanya Bismarck, canceller de Guillem I de Prússia no dubtar en declarar que la unió no vindria pel consens sinó pel "ferro i la sang".



Finalment, així definia la nació l’escriptor i historiador francès Ernest Renan en el seu discurs Què és una nació?(1882):

"Una nació és una ànima, un principi espiritual [...]. Una nació és una gran solidaritat creada pel sentiment dels sacrificis que s’han fet i que s’està disposat a fer en el futur. Comporta un passat; però es reprèn en el present mitjançant un acte tangible: el consentiment, el desig clarament expressat de continuar la vida en comú. L’existència d’una nació és un plebiscit quotidià, tal com l’existència de l’individu és una afirmació perpètua de la vida."

Text 3        

EL CAS ALEMANY

Els antecedents els hem de buscar l'any 1834, Prússia ja havia fet els primers passos impulsant una unió duanera entre els estats  de la  Confederació, el Zollverein, que responia a les necessitats de creixement econòmic d'aquests estats, veritables motors de l'economia de la zona i amb un procés industrialitzador en marxa que volia fer ombra a la Gran Bretanya. Àustria quedava fora d'aquest projecte perquè econòmicament era un llast pel desenvolupament d'Alemanya i negava el lideratge de Prússia en el procés unificador.

"[...] Trenta-vuit línies de duanes paralitzen el comerç interior i produeixen el mateix efecte que si es lliguessin els membres del cos humà per impedir que la sang circuli per tot el cos.

Per comerciar entre Hamburg i Àustria o entre Berlín i Suïssa s’han de travessar deu Estats, estudiar deu reglaments i pagar deu impostos o taxes duaneres [...].

Mirem a l’altra banda del riu amb enveja i hi veurem una gran nació, des del Canal de la Mànega fins al Mediterrani, des del Rin fins als Pirineus i des de les fronteres d’Holanda fins a Itàlia, on es comercia lliurement sense trobar duana. Els recursos dels alemanys [...] s’arruïnen per culpa de trenta-vuit sistemes de duanes i peatges.

Com a conseqüència, gosem sol·licitar a la Dieta:

1r. Suprimir les duanes a l’interior d’Alemanya.

2n. Exigir un sistema comú de duanes amb les nacions estrangeres basat en el principi de compensació fins que aquestes nacions adoptin el principi de llibertat de comerç europeu.

La creació d’un mercat únic de caràcter nacional fomentaria la industrialització i el lliurecanvisme; i el desenvolupament de la xarxa ferroviària que, des de 1835, articularia les relacions comercials entre els Estats del nord creant en la població una consciència d’unitat per sobre de les fronteres. A més, el creixement econòmic va potenciar la consolidació d’una nova burgesia industrial i dels negocis que manifestaria la seva voluntat de col·laborar en la construcció de la unitat nacional alemanya."

                                                                                                                                                                           Text 4 F.List1819

Mapa 2: Mapa dels Estats Germànics

Com que els intents de revolució liberal i instauració d'un Parlament a Frankfurt van fracassar, el canceller de ferro Bismarck, va iniciar una política molt agressiva basada en la diplomàcia i la via militar. Els grans industrials, els junkers (noblesa territorial) i la monarquia (Kàiser Guillem I) van recolzar el canceller en la seva croada contra el domini austríac, contra França i Dinamarca per raons territorials. El 1870 es proclama el II Reich alemany.

Fragment d’un discurs pronunciat per Bismarck el 30 de setembre de 1862:

"No és en el liberalisme prussià, sinó més aviat en la força i la potència de Prússia on Alemanya té posats els ulls. Baviera, Württemberg i Baden poden entregar-se al liberalisme; per això, ningú no els assignarà el paper de Prússia. Prússia ha de reunir les seves forces i esperar el moment oportú. Les fronteres que el Congrés de Viena va donar a Prússia no són bones. Aquest no és un tema ni per fer discursos ni per buscar el vot de la majoria; les grans qüestions del nostre temps (aquest va ser el gran error del 1848 i del 1849) només es resoldran amb ferro i sang."

Text 5 

Mapa 1: Mapa del procés d'unificació alemany

1861	Guillem I  és proclamat rei de Prússia.
1862	Guillem I nomena Otto von Bismarck canceller.
1864	Guerra dels Ducats (Slesvig, Holstein i Lauenburg). Mort de Frederic VII de Dinamarca i intervenció militar austro-prussiana. Prússia ocupa Slesvig i Holstein. Pau de Viena. Dinamarca cedeix els ducats, en condomini, a Àustria i Prússia. Tensió entre ambdues potències.
1865	Pacte de Gastein. Àustria administra Holstein, i Prússia, Slesvig. Bismarck obté el suport de França i d'Itàlia. Prússia envaeix Holstein i Àustria mobilitza la Confederació (Bund) vers els prussians.
1866	Guerra Austro-prussiana. Victòria prussiana a Sadowa (Helmut von Moltke). Armistici de Nikolsburg i pau de Praga. Àustria reconeix l'annexió prussiana dels ducats danesos i tots els territoris situats al nord del riu Main, Hannover, Hesse-Kasel i Frankfurt. Prússia dissol la Confederació Germànica (Deutscher Bund).
1867	Proclamació de la Constitució de la Confederació Alemanya del Nord (Nord Deutscher Bund). Organització federal dels estats alemanys del Nord sota direcció prussiana: president, Guillem I; canceller, Bismarck; Consell Federal (Bundesrat) i Parlament (Reichstag).
1869	Crisi amb França (successió al tron espanyol).
1870	Guerra Franco-prussiana (juliol). Aliança antifrancesa de la Confederació Alemanya del Nord i dels Estats del sud. Victòries prussianes (von Moltke) a Sedan (setembre) i Metz (octubre). Caiguda de Napoleó III i del II Imperi francès.
1871	Capitulació francesa (gener). Proclamació del II Reich Alemany (gener): Guillem I, emperador (kàiser) d'Alemanya. Pau de Frankfurt. França perd Alsàcia i Lorena, que s'incorporen al Reich, paga una indemnització de 5.000 milions de marcs i ha de mabntenir un exèrcit d'ocupació durant tres anys.

EL CAS ITALIÀ

Com altres territoris europeus, el mapa d'Itàlia està marcat pels acords del Congrés de Viena de 1815. En aquestes negociacions queden dibuixats vuit estats diferents:

• Al nord el regne de la Llombardia i el Veneto annexionat a l'Imperi austríac, el Regne del Piemont-Sardenya ocupat pels francesos i motor industrial i econòmic de la península. Aquest darrer està governat per la casa de Savoia i en ple procés de desmantellament de les estructures de l'Antic Règim gràcies a una potent burgesia que recolza la monarquia.
• Al centre de la península trobem quatre petits ducats independents (Parma, Mòdena, Lucca, i Toscana), satèl·lits de la política austríaca.
• Al sud el Regne de Nàpols (Dues Sicílies) sota una monarquia borbònica de caire absolutista.
• Roma, està integrada als Estats Pontificis governats pel papa i, evidentment, oposats a les idees liberals.

Aquest és el mapa amb el qual s'inicia el procés d'unificació:

Mapa 3: Mapa dels estats italians

Igual que la resta dels territoris afectats per la invasió napoleònica, el nord de la península italiana conjuga l'arribada de les idees liberals i jacobines amb un fort ressentiment per la invasió de Napoleó, i després de la Restauració comença a bullir el caldo del sentiment nacional que planteja la unió dels territoris de parla italiana des dels Alps fins a Sicília. Les revolucions de 1830 veuen néixer a Itàlia el moviment cultural anomenat Il Risorgimento, però la realitat social, econòmica i política dels diferents estats italians és molt diferent i això és un greu problema. El nord és ric, liberal i ha engegat el procés de canvis en la propietat i explotació agrícoles, també la industrialització (frenada per una politica i una realitat fronterera que no ajuda) és imminent i hi ha connivència entre la monarquia i la burgesia; el sud, ben al contrari encara es regeix per un model feudal de propietat i explotació de la terra i es nodreix d'una pagesia molt empobrida. 

Giusepe Garibaldi

Així les coses, la burgesia liberal del nord de la península agafa les regnes de la temptativa d'unificació sota la premisa que una Itàlia unificada acabaria de dibuixar un mercat intern necessari per completar el desenvolupament econòmic del país, per això, igual que als estats alemanys, la unificació econòmica seria el primer pas cap a la unificació política. Al capdavant trobem una figura cabdal, el comte de Cavour, primer ministre piamontès que opta per demanar ajuda a França per aliar-se contra Àustria.

La unificación italiana se basó en la necesaria ayuda exterior para poder derrotar a su principal oponente, Austria, y el apoyo que se dio al reino de Piamonte como motor del proceso. El primer elemento fue aportado por Francia, y el segundo, por el conde de Cavour. El documento recoge ambos temas. Me ha alegrado saber que V.M. había reconocido que el resumen de los puntos acordados en Plombières era exacto (…). V.M. cree conveniente retrasar la época ya fijada para el inicio de las hostilidades, aplazándolo, si es posible, a la primavera de 1860 (…). Este punto ha llamado sobre todo la atención del rey, que me ha encarga-do transmitirle las siguientes consideraciones. El aplazamiento de la guerra (…) tendría a los ojos del rey grandes inconvenientes. En efecto, es incontestable que gracias

a la habilidad y la sagacidad de V.M. Europa está en este momento favorablemente dispuesta para facilitar la ejecución de los proyectos (…), mientras que en Italia los ánimos están admirablemente dispuestos por la preparación que hemos tenido desde hace veinte años para los acontecimientos a los que deben dar lugar. El retraso de un año podría modificar, y modificaría probablemente en perjuicio nuestra tal situación.

El acercamiento de Austria a Rusia o a Prusia no es imposible.

(…) Por lo que se refiere a Italia, un prolongado retraso no puede ser sino desastroso para nuestros designios. Hoy todo está dispuesto en un sentido que le es favorable. La influencia del partido revolucionario, gracias a la confianza que inspira el Piamonte, si no destruida, al menos reducida a proporciones insignificantes. Si Mazzini conserva todavía algunos adeptos en las capas bajas de la sociedad, con la ayuda de las ideas socialistas que él ha acabado adoptando, ha perdido todo prestigio entre las clases medias y altas, que han sido casi enteramente captadas por los principios de orden y de moderación, los únicos que pueden conseguir la emancipación de la patria (…).

Text 6 _CONDE DE CAVOUR: Carta a Napoleón III. 1858.

Però no és l'únic moviment unificador, el Mezzogiorno italià també alberga somnis unionistes encara que d'un caire més democràtic i republicà. El seu teòric és Mazzini i el seu cabdill revolucionari carbonari Garibaldi, que vol acabar amb el regnat absolutista dels Borbons. Però Garibaldi no compta més que amb els seus Camises Roges (un exèrcit de milícies populars que recluta entre els pagesos explotats pel règim feudal) que no es poden comparar amb les aliances del Piemont amb França, és per aquest motiu que la unificació la comandarà el Piemont.

Ajudat per França, el Piemont anirà conquerint els territoris del nord, la Llombardia, en direcció al centre, Toscana, Parma i Mòdena, i per la seva banda Garibaldi sortirà del sud per anar conquerint territoris cap al nord, primer fa caure els Borbons a Gènova i s'inicia la revolta a Sicília on instaura un govern republicà de caràcter democràtic.

Amb el nord pacificat i l'avanç de Garibaldi es planteja una possible guerra civil entre ambdós, però Garibaldi finalment cedeix i reconeix Víctor Manuel II del Piemont com a rei dels territoris unificats. Al 1861 el Regne de Nàpols, encara independent, vota en referèndum l'annexió i tan sols quedaran fora el Vèneto, sota domini austríac encara, i els Estats Pontificis, defensats per Napoleó III.

El nou Regne d'Itàlia és reconegut per les potències internacionals excepte Àustria que es retira de Venècia després de perdre la batalla de Sadowa enfront de les tropes prussianes. El darrer escull és la resistència dels Estats Pontificis que finalment també cedeixen després que les tropes de Napoleó III es retiren d'aquests territoris. Itàlia estableix la seva capital a Roma, tot i que es manté l'Estat Vaticà sota govern del Papa.

La unificació italiana però, arrossegarà tres problemes: els territoris de l'Ístria i Trento (irredemptisme) sota domini austríac, la negativa del Vaticà a reconèixer el nou estat i sobretot les fortes contradiccions territorials entre el nord i el sud.

Mapa 4: Fases de la unificació italiana

1852	Camilo Benso di Cavour és nomenat President del Consell de Ministres del regne del Piemont, pel rei Víctor Manuel II.
1857	Fundació de la "Societat Nacional" per assolir la unitat i la independència d'Itàlia (Garibaldi, Pallavicino, Cavour).
1858	Entrevista de Plombières (Napoleó III-Cavour): suport militar francès al Piemont envers Àustria, a canvi de Niça i Savoia.
1859	Guerra Austro-piemontesa. Derrotes austríaques a Montebello, Magenta i Solferino (juny). Armistici de Villafranca (juliol) entre França i Àustria. Pau de Zuric (novembre). El Piemont s'annexiona la Llombardia. Pebiscits anticonfederacionistes a Parma, Mòdena, Toscana i Bolonya. El resultat afavoreix la integració al Piemont.
1860	Tractat de Torí. Cessió de Niça i Savoia a França. Elecció del parlament italià (març). Expedició de Garibaldi i els "Mil camises vermelles" a Sicília i Nàpols (maig-setembre). Derrotes borbòniques a Calatafimi (Sicília), Volturno i Caserta (Nàpols). Intervenció militar piemontesa als Estats Pontificis. Acord entre Víctor Manuel II i Garibaldi. Incorporació al Piemont, mitjançant plebiscits, del Regne de les Dues Sicílies, l'Úmbria i les Marques.
1861	El parlament italià proclama Roma capital d'Itàlia (febrer). Proclamació de Víctor Manuel II com a rei d'Itàlia (març). Mort de Cavour (juny).
1864	Trasllat del govern italià de Torí a Florència. Convenció del setembre entre Itàlia i França. Les tropes franceses es retiren de Roma. El Papa Pius IX proclama la seva encíclica Syllabus errorum. Condemna de totes les idees nacionalistes i liberal-democràtiques.
1866	Guerra Austro-prussiana. Suport militar d'Itàlia a Prússia. Derrotes italianes a Lisa i Custozza, i austríaca a Sadowa enfront els prussians. Àustria cedeix Venècia al regne d'Itàlia.
1867	Marxa de Garibaldi sobre Roma. Retorn de les tropes franceses que el derroten a Mentana.
1869	El Papa Pius IX convoca el Primer Concili Vaticà.
1870	Proclamació del dogma de la "infal.libilitat" pontifícia (excathedra). Guerra Franco-prussiana. Retirada de la guarnició francesa de Roma. Ocupació e Roma per les tropes italianes del general Cadorna (setembre). El barri romà del Vaticà resta definitivament com l'únic àmbit de la sobirania papal.
1871	Roma es converteix, mitjançant plebiscit, en capital del regne d'Itàlia (agost).

ALTRES CASOS

La península Balcànica formava part de l'Imperi otomà durant bona part del segle XIX, però la seva situació de debilitat davant de les pressions de les potències europees va desestabilitzar les nacionalitats que es trobaven sota el seu mandat. Aquesta debilitat la van aprofitar els imperis rus i autrohongarès per desplegar els seus interessos a la zona.

El primer territori en iniciar la seva guerra d'independència va ser Grècia  dins el context de les revolucions de 1830, però altres territoris van haver d'esperar al darrer quart de segle.

Romania i Sèrbia al 1878, van aconseguir alliberar-se, però van entrar clarament dins l'òrbita d'influència de Rússia. Bòsnia i Hercegovina va ser ocupada per l'Imperi austrohongarès el mateix any, i posteriorment annexionada (1908). Bulgària i ALbània van haver d'esperar al final de la Primera Guerra Mundial.

Les fortes tensions nacionalistes i els interessos que Rússia i Àustria posaven en aquests territoris van estar en els fets desencadenants de la Gran Guerra i altres conflictes bèl·lics que arriben a finals del segle XX.

Les monarquies que van assumir el comanament dels nous estats balcànics tenien un marcat caràcter autoritari que es refugiava en la tradició i les antigues estructures per mantenir l'autoritat, per això la modernització en tots els àmbits no va poder arribar-hi.

Mapa 5: Mapes dels Balcans (1878-1910)