UNITAT 4- ELS PROCESSOS D'UNIFICACIÓ : ITÀLIA I ALEMANYA

1-NACIONALISME I LIBERALISME EN EL CONTEXT DEL ROMANTICISME

Itàlia i Alemanya representen, amb els seus processos d'unificació nacional, l'exemple més clar de les idees nacionalistes que estan en auge al segle XIX arran dels processos d'independència de països com Grècia, Bèlgica, Hongria, Txèquia i les colònies americanes. No hem d'oblidar que la difusió de les idees de la Revolució Francesa i les lluites populars d'alliberament enfront l'Imperi Napoleònic són terreny adobat per aquestes idees. Les revolucions de 1848 són el marc de la coneguda com a Primavera dels pobles, i animen altres territoris a buscar la seva identitat. En el cas dels dos països que ens ocupen, els seus territoris estan dividits en diferents estats i sota altres entitats, així que no només cal deslliurar-se de l'ocupant, sinó que a més a més han de conseguir construir un país nou.

Ambdós representen clarament dos idees de nació/nacionalisme diferent:

• Alemanya basa els seus anhels unificadors en una concepció romàntica conservadora del què és una nació. Fichte, el principal teòric, incorpora una visió mística del què vol dir ser alemany, no és una decisió conscient, un alemany neix predestinat místicament a formar part d'una nació històrica embolcallada en la seva tradició mitològica medieval que recuperen els autors, músics i historiadors romàntics. És el Volkgeist de Herder (filòsofof teòric del nacionalisme), l'esperit nacional alemany, que més endavant recuperaran els diferents corrents pangermanistes. En el cas alemany, el liberalisme polític no té espai, el procés de construcció del país està comandat per forces conservadores, el kàiser Guillem I i el seu canceller Otto von Bismarck, però sí que té cabuda el liberalisme econòmic dins de les fronteres ben protegides de l'Imperi, industrials i grans terratinents impulsen una nació en fort desenvolupament i ho volen fer amb garanties d'estabilitat, o sigui sota la mà de ferro del canceller.

• Pel contrari el nacionalisme italià no parlava de cap qüestió mística, sinó més aviat d'un sentiment romàntic liberal de defensa de la pròpia cultura, llengua i passat comú. Ser italià era una decisió conscient similar a la sobirania que decideix exercir-se de comú acord, no per la força. El moviment que embolcallava el nacionalisme italià era l'anomenat Il Risorgimento on coincidien escriptors, historiadors, músics, etc... Tot i així el moviment nacionalista italià tenia dues vessants, una amb base al Piemont que és la regió nord més industrialitzada i de tendències monàrquiques i moderades que va trobar en el ministre d'Hisenda, Cavour, el seu artífex i l'altra localitzada al Mezzogiormo liderada per les teories de Mazzini i les accions del gran heroi Garibaldi. Evidentment la primera estava recolzada per la burgesia liberal i la segona tenia un clar caràcter republicà i democràtic amb el recolzament de la pagesia. Aquesta divisió il·lustrava clarament un país amb fortes diferències econòmiques i socials, dues realitats que costaven de conjugar.

LA BANDA SONORA DEL NACIONALISME

Els intents de rebel·lió dels estats i províncies de la Itàlia sotmesa a l'Imperi austríac durant l'onada de revoltes de 1848 van ser esclafats militarment pel General Radetzsy que es va consagrar com a gran heroi de l'imperi, però les ànsies d'unificació dels italians van quedar intactes, i Carles Albert de Piemont es va erigir com a guia del procés que es completarà entre 1858 i 1870.

Per una altra banda, la creació de la Confederació Germànica arran del Congrés de Viena, volia ser un instrument de neutralització de les tendències liberals d'alguns estats alemanys així com de la influència de Prússia sobre aquests. La tensió entre els dos gegants de la Confederació, Prússia i l'Imperi austríac, s'acabà decidint en favor de la primera que mica en mica va anar construint una unió dels estats alemanys fora de la influència de l'imperi. El procés es completà al 1866.

Així definia la nació el revolucionari italià Giuseppe Mazzini el 1834:

"Una nació és l’associació de tots els que, agrupats ja sigui per la llengua, per certes condicions geogràfiques o pel rol que els ha assignat la història, reconeixen un mateix principi i s’encaminen, sota el dret d’un imperi unificat, a la conquesta d’una sola meta definida." 

Text 1  

Així definia la nació alemanya el filòsof Johann G. Fichte en el seu Discurs a la nació alemanya (1807-1808):

"Tots els que parlen una mateixa llengua estan units [...] per un cúmul de vincles invisibles, de manera que els homes no formen una nació perquè viuen en aquest o aquell costat d’una serralada [...], sinó que viuen junts perquè primitivament, i en virtut de lleis naturals d’ordre superior, ja formaven un poble.

Així, la nació alemanya, gràcies al fet que té una llengua i una manera de pensar comunes, estava prou unida i es distingia amb claredat de la resta de pobles de la vella Europa [...]."

Text 2       

I per aconseguir aquesta comunió de la nació alemanya Bismarck, canceller de Guillem I de Prússia no dubtar en declarar que la unió no vindria pel consens sinó pel "ferro i la sang".



Finalment, així definia la nació l’escriptor i historiador francès Ernest Renan en el seu discurs Què és una nació?(1882):

"Una nació és una ànima, un principi espiritual [...]. Una nació és una gran solidaritat creada pel sentiment dels sacrificis que s’han fet i que s’està disposat a fer en el futur. Comporta un passat; però es reprèn en el present mitjançant un acte tangible: el consentiment, el desig clarament expressat de continuar la vida en comú. L’existència d’una nació és un plebiscit quotidià, tal com l’existència de l’individu és una afirmació perpètua de la vida."

Text 3        

EL CAS ALEMANY

Els antecedents els hem de buscar l'any 1834, Prússia ja havia fet els primers passos impulsant una unió duanera entre els estats  de la  Confederació, el Zollverein, que responia a les necessitats de creixement econòmic d'aquests estats, veritables motors de l'economia de la zona i amb un procés industrialitzador en marxa que volia fer ombra a la Gran Bretanya. Àustria quedava fora d'aquest projecte perquè econòmicament era un llast pel desenvolupament d'Alemanya i negava el lideratge de Prússia en el procés unificador.

"[...] Trenta-vuit línies de duanes paralitzen el comerç interior i produeixen el mateix efecte que si es lliguessin els membres del cos humà per impedir que la sang circuli per tot el cos.

Per comerciar entre Hamburg i Àustria o entre Berlín i Suïssa s’han de travessar deu Estats, estudiar deu reglaments i pagar deu impostos o taxes duaneres [...].

Mirem a l’altra banda del riu amb enveja i hi veurem una gran nació, des del Canal de la Mànega fins al Mediterrani, des del Rin fins als Pirineus i des de les fronteres d’Holanda fins a Itàlia, on es comercia lliurement sense trobar duana. Els recursos dels alemanys [...] s’arruïnen per culpa de trenta-vuit sistemes de duanes i peatges.

Com a conseqüència, gosem sol·licitar a la Dieta:

1r. Suprimir les duanes a l’interior d’Alemanya.

2n. Exigir un sistema comú de duanes amb les nacions estrangeres basat en el principi de compensació fins que aquestes nacions adoptin el principi de llibertat de comerç europeu.

La creació d’un mercat únic de caràcter nacional fomentaria la industrialització i el lliurecanvisme; i el desenvolupament de la xarxa ferroviària que, des de 1835, articularia les relacions comercials entre els Estats del nord creant en la població una consciència d’unitat per sobre de les fronteres. A més, el creixement econòmic va potenciar la consolidació d’una nova burgesia industrial i dels negocis que manifestaria la seva voluntat de col·laborar en la construcció de la unitat nacional alemanya."

                                                                                                                                                                           Text 4 F.List1819

Mapa 2: Mapa dels Estats Germànics

Com que els intents de revolució liberal i instauració d'un Parlament a Frankfurt van fracassar, el canceller de ferro Bismarck, va iniciar una política molt agressiva basada en la diplomàcia i la via militar. Els grans industrials, els junkers (noblesa territorial) i la monarquia (Kàiser Guillem I) van recolzar el canceller en la seva croada contra el domini austríac, contra França i Dinamarca per raons territorials. El 1870 es proclama el II Reich alemany.

Fragment d’un discurs pronunciat per Bismarck el 30 de setembre de 1862:

"No és en el liberalisme prussià, sinó més aviat en la força i la potència de Prússia on Alemanya té posats els ulls. Baviera, Württemberg i Baden poden entregar-se al liberalisme; per això, ningú no els assignarà el paper de Prússia. Prússia ha de reunir les seves forces i esperar el moment oportú. Les fronteres que el Congrés de Viena va donar a Prússia no són bones. Aquest no és un tema ni per fer discursos ni per buscar el vot de la majoria; les grans qüestions del nostre temps (aquest va ser el gran error del 1848 i del 1849) només es resoldran amb ferro i sang."

Text 5 

Mapa 1: Mapa del procés d'unificació alemany

1861	Guillem I  és proclamat rei de Prússia.
1862	Guillem I nomena Otto von Bismarck canceller.
1864	Guerra dels Ducats (Slesvig, Holstein i Lauenburg). Mort de Frederic VII de Dinamarca i intervenció militar austro-prussiana. Prússia ocupa Slesvig i Holstein. Pau de Viena. Dinamarca cedeix els ducats, en condomini, a Àustria i Prússia. Tensió entre ambdues potències.
1865	Pacte de Gastein. Àustria administra Holstein, i Prússia, Slesvig. Bismarck obté el suport de França i d'Itàlia. Prússia envaeix Holstein i Àustria mobilitza la Confederació (Bund) vers els prussians.
1866	Guerra Austro-prussiana. Victòria prussiana a Sadowa (Helmut von Moltke). Armistici de Nikolsburg i pau de Praga. Àustria reconeix l'annexió prussiana dels ducats danesos i tots els territoris situats al nord del riu Main, Hannover, Hesse-Kasel i Frankfurt. Prússia dissol la Confederació Germànica (Deutscher Bund).
1867	Proclamació de la Constitució de la Confederació Alemanya del Nord (Nord Deutscher Bund). Organització federal dels estats alemanys del Nord sota direcció prussiana: president, Guillem I; canceller, Bismarck; Consell Federal (Bundesrat) i Parlament (Reichstag).
1869	Crisi amb França (successió al tron espanyol).
1870	Guerra Franco-prussiana (juliol). Aliança antifrancesa de la Confederació Alemanya del Nord i dels Estats del sud. Victòries prussianes (von Moltke) a Sedan (setembre) i Metz (octubre). Caiguda de Napoleó III i del II Imperi francès.
1871	Capitulació francesa (gener). Proclamació del II Reich Alemany (gener): Guillem I, emperador (kàiser) d'Alemanya. Pau de Frankfurt. França perd Alsàcia i Lorena, que s'incorporen al Reich, paga una indemnització de 5.000 milions de marcs i ha de mabntenir un exèrcit d'ocupació durant tres anys.

EL CAS ITALIÀ

Com altres territoris europeus, el mapa d'Itàlia està marcat pels acords del Congrés de Viena de 1815. En aquestes negociacions queden dibuixats vuit estats diferents:

• Al nord el regne de la Llombardia i el Veneto annexionat a l'Imperi austríac, el Regne del Piemont-Sardenya ocupat pels francesos i motor industrial i econòmic de la península. Aquest darrer està governat per la casa de Savoia i en ple procés de desmantellament de les estructures de l'Antic Règim gràcies a una potent burgesia que recolza la monarquia.
• Al centre de la península trobem quatre petits ducats independents (Parma, Mòdena, Lucca, i Toscana), satèl·lits de la política austríaca.
• Al sud el Regne de Nàpols (Dues Sicílies) sota una monarquia borbònica de caire absolutista.
• Roma, està integrada als Estats Pontificis governats pel papa i, evidentment, oposats a les idees liberals.

Aquest és el mapa amb el qual s'inicia el procés d'unificació:

Mapa 3: Mapa dels estats italians

Igual que la resta dels territoris afectats per la invasió napoleònica, el nord de la península italiana conjuga l'arribada de les idees liberals i jacobines amb un fort ressentiment per la invasió de Napoleó, i després de la Restauració comença a bullir el caldo del sentiment nacional que planteja la unió dels territoris de parla italiana des dels Alps fins a Sicília. Les revolucions de 1830 veuen néixer a Itàlia el moviment cultural anomenat Il Risorgimento, però la realitat social, econòmica i política dels diferents estats italians és molt diferent i això és un greu problema. El nord és ric, liberal i ha engegat el procés de canvis en la propietat i explotació agrícoles, també la industrialització (frenada per una politica i una realitat fronterera que no ajuda) és imminent i hi ha connivència entre la monarquia i la burgesia; el sud, ben al contrari encara es regeix per un model feudal de propietat i explotació de la terra i es nodreix d'una pagesia molt empobrida. 

Giusepe Garibaldi

Així les coses, la burgesia liberal del nord de la península agafa les regnes de la temptativa d'unificació sota la premisa que una Itàlia unificada acabaria de dibuixar un mercat intern necessari per completar el desenvolupament econòmic del país, per això, igual que als estats alemanys, la unificació econòmica seria el primer pas cap a la unificació política. Al capdavant trobem una figura cabdal, el comte de Cavour, primer ministre piamontès que opta per demanar ajuda a França per aliar-se contra Àustria.

La unificación italiana se basó en la necesaria ayuda exterior para poder derrotar a su principal oponente, Austria, y el apoyo que se dio al reino de Piamonte como motor del proceso. El primer elemento fue aportado por Francia, y el segundo, por el conde de Cavour. El documento recoge ambos temas. Me ha alegrado saber que V.M. había reconocido que el resumen de los puntos acordados en Plombières era exacto (…). V.M. cree conveniente retrasar la época ya fijada para el inicio de las hostilidades, aplazándolo, si es posible, a la primavera de 1860 (…). Este punto ha llamado sobre todo la atención del rey, que me ha encarga-do transmitirle las siguientes consideraciones. El aplazamiento de la guerra (…) tendría a los ojos del rey grandes inconvenientes. En efecto, es incontestable que gracias

a la habilidad y la sagacidad de V.M. Europa está en este momento favorablemente dispuesta para facilitar la ejecución de los proyectos (…), mientras que en Italia los ánimos están admirablemente dispuestos por la preparación que hemos tenido desde hace veinte años para los acontecimientos a los que deben dar lugar. El retraso de un año podría modificar, y modificaría probablemente en perjuicio nuestra tal situación.

El acercamiento de Austria a Rusia o a Prusia no es imposible.

(…) Por lo que se refiere a Italia, un prolongado retraso no puede ser sino desastroso para nuestros designios. Hoy todo está dispuesto en un sentido que le es favorable. La influencia del partido revolucionario, gracias a la confianza que inspira el Piamonte, si no destruida, al menos reducida a proporciones insignificantes. Si Mazzini conserva todavía algunos adeptos en las capas bajas de la sociedad, con la ayuda de las ideas socialistas que él ha acabado adoptando, ha perdido todo prestigio entre las clases medias y altas, que han sido casi enteramente captadas por los principios de orden y de moderación, los únicos que pueden conseguir la emancipación de la patria (…).

Text 6 _CONDE DE CAVOUR: Carta a Napoleón III. 1858.

Però no és l'únic moviment unificador, el Mezzogiorno italià també alberga somnis unionistes encara que d'un caire més democràtic i republicà. El seu teòric és Mazzini i el seu cabdill revolucionari carbonari Garibaldi, que vol acabar amb el regnat absolutista dels Borbons. Però Garibaldi no compta més que amb els seus Camises Roges (un exèrcit de milícies populars que recluta entre els pagesos explotats pel règim feudal) que no es poden comparar amb les aliances del Piemont amb França, és per aquest motiu que la unificació la comandarà el Piemont.

Ajudat per França, el Piemont anirà conquerint els territoris del nord, la Llombardia, en direcció al centre, Toscana, Parma i Mòdena, i per la seva banda Garibaldi sortirà del sud per anar conquerint territoris cap al nord, primer fa caure els Borbons a Gènova i s'inicia la revolta a Sicília on instaura un govern republicà de caràcter democràtic.

Amb el nord pacificat i l'avanç de Garibaldi es planteja una possible guerra civil entre ambdós, però Garibaldi finalment cedeix i reconeix Víctor Manuel II del Piemont com a rei dels territoris unificats. Al 1861 el Regne de Nàpols, encara independent, vota en referèndum l'annexió i tan sols quedaran fora el Vèneto, sota domini austríac encara, i els Estats Pontificis, defensats per Napoleó III.

El nou Regne d'Itàlia és reconegut per les potències internacionals excepte Àustria que es retira de Venècia després de perdre la batalla de Sadowa enfront de les tropes prussianes. El darrer escull és la resistència dels Estats Pontificis que finalment també cedeixen després que les tropes de Napoleó III es retiren d'aquests territoris. Itàlia estableix la seva capital a Roma, tot i que es manté l'Estat Vaticà sota govern del Papa.

La unificació italiana però, arrossegarà tres problemes: els territoris de l'Ístria i Trento (irredemptisme) sota domini austríac, la negativa del Vaticà a reconèixer el nou estat i sobretot les fortes contradiccions territorials entre el nord i el sud.

Mapa 4: Fases de la unificació italiana

1852	Camilo Benso di Cavour és nomenat President del Consell de Ministres del regne del Piemont, pel rei Víctor Manuel II.
1857	Fundació de la "Societat Nacional" per assolir la unitat i la independència d'Itàlia (Garibaldi, Pallavicino, Cavour).
1858	Entrevista de Plombières (Napoleó III-Cavour): suport militar francès al Piemont envers Àustria, a canvi de Niça i Savoia.
1859	Guerra Austro-piemontesa. Derrotes austríaques a Montebello, Magenta i Solferino (juny). Armistici de Villafranca (juliol) entre França i Àustria. Pau de Zuric (novembre). El Piemont s'annexiona la Llombardia. Pebiscits anticonfederacionistes a Parma, Mòdena, Toscana i Bolonya. El resultat afavoreix la integració al Piemont.
1860	Tractat de Torí. Cessió de Niça i Savoia a França. Elecció del parlament italià (març). Expedició de Garibaldi i els "Mil camises vermelles" a Sicília i Nàpols (maig-setembre). Derrotes borbòniques a Calatafimi (Sicília), Volturno i Caserta (Nàpols). Intervenció militar piemontesa als Estats Pontificis. Acord entre Víctor Manuel II i Garibaldi. Incorporació al Piemont, mitjançant plebiscits, del Regne de les Dues Sicílies, l'Úmbria i les Marques.
1861	El parlament italià proclama Roma capital d'Itàlia (febrer). Proclamació de Víctor Manuel II com a rei d'Itàlia (març). Mort de Cavour (juny).
1864	Trasllat del govern italià de Torí a Florència. Convenció del setembre entre Itàlia i França. Les tropes franceses es retiren de Roma. El Papa Pius IX proclama la seva encíclica Syllabus errorum. Condemna de totes les idees nacionalistes i liberal-democràtiques.
1866	Guerra Austro-prussiana. Suport militar d'Itàlia a Prússia. Derrotes italianes a Lisa i Custozza, i austríaca a Sadowa enfront els prussians. Àustria cedeix Venècia al regne d'Itàlia.
1867	Marxa de Garibaldi sobre Roma. Retorn de les tropes franceses que el derroten a Mentana.
1869	El Papa Pius IX convoca el Primer Concili Vaticà.
1870	Proclamació del dogma de la "infal.libilitat" pontifícia (excathedra). Guerra Franco-prussiana. Retirada de la guarnició francesa de Roma. Ocupació e Roma per les tropes italianes del general Cadorna (setembre). El barri romà del Vaticà resta definitivament com l'únic àmbit de la sobirania papal.
1871	Roma es converteix, mitjançant plebiscit, en capital del regne d'Itàlia (agost).

ALTRES CASOS

La península Balcànica formava part de l'Imperi otomà durant bona part del segle XIX, però la seva situació de debilitat davant de les pressions de les potències europees va desestabilitzar les nacionalitats que es trobaven sota el seu mandat. Aquesta debilitat la van aprofitar els imperis rus i autrohongarès per desplegar els seus interessos a la zona.

El primer territori en iniciar la seva guerra d'independència va ser Grècia  dins el context de les revolucions de 1830, però altres territoris van haver d'esperar al darrer quart de segle.

Romania i Sèrbia al 1878, van aconseguir alliberar-se, però van entrar clarament dins l'òrbita d'influència de Rússia. Bòsnia i Hercegovina va ser ocupada per l'Imperi austrohongarès el mateix any, i posteriorment annexionada (1908). Bulgària i ALbània van haver d'esperar al final de la Primera Guerra Mundial.

Les fortes tensions nacionalistes i els interessos que Rússia i Àustria posaven en aquests territoris van estar en els fets desencadenants de la Gran Guerra i altres conflictes bèl·lics que arriben a finals del segle XX.

Les monarquies que van assumir el comanament dels nous estats balcànics tenien un marcat caràcter autoritari que es refugiava en la tradició i les antigues estructures per mantenir l'autoritat, per això la modernització en tots els àmbits no va poder arribar-hi.

Mapa 5: Mapes dels Balcans (1878-1910)